No ens ha defraudat la tempesta de Sevilla. El seu contingut i el seu estrèpit artiller han estat a l'altura del que en podíem esperar. El lema 'Lo primero, las personas' i la invitació a confiar en el PP podrien desorientar una mica els més ingenus, però fins i tot aquests éssers angelicals es toparien de nas amb la realitat "popular" just que parassin una mica l'orella i afinassin un poc la mirada: llamps i trons de la magnitud a què ens té acostumats el partit d'Aznar des que ha enfilat la drecera cap al poder. Formalment avancen per la senda constitucional, però hi ha sendes que en veritat es passen com a dreceres, només que amb major confort.

A l'hora de fer aquest escrit, no trobareu cap joiell per encabir-hi les perles que podeu pescar a Sevilla. Per exemple, qui apocalípticament treballa per esbucar l'estat de les autonomies i assenyala el seu partit com l'eina màgica -en realitat, l'excavadora brutal- per deslliurar-se de la seva tirania, acusa el PSOE d'haver menat aquest estat autonòmic al límit de les seves possibilitats. La tècnica emprada en aquesta argumentació no és nova, ans al contrari: grollerament, es tracta de crear situacions crítiques i responsabilitzar-ne l'adversari. La gent que ja tenim edat i una mica de memòria en sabem coses. I la gent que ha estudiat història, encara més.

La convenció de Sevilla és la reparació de l'aura cabdillista de què és vol revestir José María Aznar. Rajoy no hi confia gaire. Fa bé. Però no l'ha sabut mantenir a una distància apropiada. O per ventura necessita sentir-lo a prop: senyal que detecta en la societat espanyola revifalles d'un passat profundament reaccionari. Quan el PP necessita posar Aznar, Mayor Oreja -o Carlos Delgado i José Ramón Bauzà- en el mostrador o convidar-los a la trona, és que els corrents subterranis dels territoris ultramontans estan a punt d'esclatar, d'aflorar a la superfície.
El mateix Aznar que va paladejar aquesta forma degradada del poder consistent a mantenir el secret sobre la successió, ara critica Zapatero perquè s'ha ficat en el mateix jardí -minat.

La cultura de la mort: vet aquí el que atribueix Mayor Oreja a l'ideari del PSOE. Els socialistes, diu, estan abraçats a la cultura de la mort -tracta la interrupció de l'embaràs no desitjat com un assassinat, en la línia dels catòlics més integristes. La cultura de la mort: paraules majors. Mayor Oreja tampoc no ens podia defraudar i ha tirat la bengala més lluminosa, el missatge més incendiari.

Res de nou, per tant. L'únic que ens pot interessar de l'akelarre de Sevilla és veure ara si les conclusions i l'anunci d'estratègies arrossegarà el PSOE -tan desnortat- una passa més cap a la dreta, com té per costum reaccionar la cúpula socialista espanyola en eixes situacions.

I una proposta final d'exercici de política ficció: quins personatges del passat creis que s'haurien sentit a Sevilla com un bunyol dins la mel? Servidor començaria per Millán-Astray. I vostè, benvolgut lector?