Per on retallar

El mateix dia que el nostre govern anuncia que la seva aportació a la Universitat es retalla un 7%, l'Ajuntament de Palma decideix posar una trentena de milions d'euros per construir un palau de congressos que un concessionari privat tenia el compromís d'acabar. Al mateix temps, el conseller d'Educació informa que es prescindeix de serveis de seguretat privada als centres de Secundària: pot semblar una retallada no gaire greu, però només ho semblarà fins que hi hagi un incident, o fins que vagi seguida d'altres mesures d'estalvi que afectin coses com, posem per cas, transport escolar, atenció a la diversitat o nombre d'alumnes dins l'aula.

Per on retallar, aquesta és la qüestió. La resposta és tan complicada com la del dilema de Hamlet, perquè no hi ha cap retallada fàcil. Està molt bé dir que s'han de posar a règim les estructures polítiques i administratives: segur que es pot fer un esforç d'austeritat i eficiència, però la cosa tampoc no dóna per a tant, si no es volen afectar llocs de feina o actuacions que per a algú són importants. No fa falta explicar que retallar en educació no acaba de ser el millor per al futur del país. Ni que retallar en sanitat no sembla ser el que la població desitja. Ni que retallar de tot allò que suposa alguna mena de protecció social significa avançar en una societat amb una insuportable proporció de població d'exclosos. Però tampoc no és fàcil retallar d'altres capítols: seria trist que la crisi ens fes desatendre la cultura, o l'adequada preservació del patrimoni natural. I, és clar, hi ha actuacions de suport a l'economia productiva que també són especialment importants en temps de crisi. No, no és fàcil, però no crec que la direcció correcta sigui la que apunta la coincidència de les tisorades en educació amb el rescat públic d'un fastuós palau de congressos amb autopista davant la porta.

Les notícies amb què començava l'article coincidixen amb una altra: la del fitxatge de Felipe González com a conseller de Gas Natural, pel mòdic sou base de 126.000 euros anuals, més les dietes i les reunions a què asssiseixi. El ministre José Blanco s'indigna santament davant el fet que un controlador aeri, que com a mínim fa torns de nit, tingui uns guanys semblants, però no ha piulat davant el sou de l'expresident. Ah, és que el paga l'empresa privada i en això no hi podem fer res. Com no podem fer res en la fitxa de Cristiano Ronaldo.
Tot això em du a pensar (des de la meva ignorància econòmica, ja us ho deia la setmana passada) que potser no ens feim la pregunta que toca. Potser no és només qüestió de per on retallen els que manegen pressuposts públics. Potser hi ha una altra qüestió més profunda i més urgent, que té a veure amb el repartiment de la riquesa, i que ha de tenir respostes que afectin a tots: les administracions, els ciutadans, les empreses. Si a Gas Natural li surt a compte compensar la capacitat d'influència de Felipe González amb aquest sou estratosfèric és perquè els seus beneficis són astronòmics.

I potser li correspon una part de l'esforç, no? L'ortodòxia repeteix el mantra segons el qual la crisi exigeix crear "entorns favorables" a unes empreses que són les úniques que poden crear riquesa. Deu ser veritat, en part, però tampoc no sona gaire exemplificador que un grapat de consellers d'una empresa elèctrica puguin cobrar anualment l'equivalent a les retallades fetes sobre les prestacions socials de milers i milers d'aturats o pensionistes. No convida a acceptar les mesures anticrisi amb esperit de sacrifici. Hi ha moltes bandes, per on retallar.