L'eix nacional fa matx a les urnes

En dues legislatures seguides, Esquerra Republicana ha pogut triar entre formar un govern nacional català de centre-esquerra CiU-ERC al Principat, o formar-n'hi un d'esquerres catalanoespanyol amb el PSOE i els comunistes-verds. D'entre les dues opcions, ha triat aquesta darrera cada vegada.

La idea d'en Carod es podia entendre, tot i que a mi no em va convèncer mai. Ell deia que Catalunya -el Principat- ja té una burgesia i una classe mitjana que més o manco tiren de cap al catalanisme i que es veuen representades per Convergència. Però, al dir d'en Carod, les classes baixes no s'identifiquen prou amb el catalanisme. Per això, ell es pensava que, en compartir govern amb el "PSC" -el PSOE del Principat-, aquest partit es veuria obligat sempre seguit a triar entre obeir el comandament del PSOE o servir Catalunya, la qual cosa duria els socialistes catalans de cap al sobiranisme. La idea no era dolenta, però jo em demanava dues coses: una, qui diu que el PSOE no dugués idea de fer ben igual amb ERC, en el sentit de cercar fer-li veure, des del govern, com d'atado y bien atado' ho té tot Espanya i, així, a poc a poc, treure del cap als republicans les seves quimeres independentistes? I dues, qui ha vist mai que el peix petit es mengi el gros? Això em demanava jo. Però, com que, de política, no me n'entenc gaire, deia entre mi mateix -ja deu saber en Carod què fa. El temps dirà si va ben encaminat o si no hi va.

Idò bé, si pegam una ullada als resultats de les eleccions del 2006 i els comparam amb els d'enguany, resulta que el bloc espanyol PSOE+PP+ICVEUIA+Ciudadanos, ha passat de 66 diputats (37+14+12+3 respectivament) als tan sols 59 d'ara (28+18+10+3). En canvi, el bloc català ha passat de tenir-ne 69 l'any 2006 (48 de CiU + 21 d'ERC) a tenir-ne 76 enguany (62 de CiU, 10 d'ERC i 4 de la Solidaritat d'en Laporta).

Per tant, l'evolució que tants n'hi ha que voldrien, de manera que el sentit nacional del vot no comptàs a l'escenari polític i s'anàs diluint dins la qüestió dretes/esquerres (espanyoles totes, naturalment!), ha de- sencarrilat. La tendència és precisament a l'enrevés: s'ha vist bé que el sector més nacionalista espanyol que votava el PSOE no ha vist amb bons ulls que aquest partit compartís la Generalitat amb ERC. Igualment, el sector més independentista d'ERC, no ha pogut pair el govern tripartit ni carn ni peix en el sentit nacional i s'ha estimat més votar Convergència o la Solidaritat d'en Laporta.

Idò, quina esculada més feresta, que se n'han duit, els predicadors de la quimera del 'no nacionalismo'! Ara, per mirar de dissimular i de tapar aquest fracàs i de censurar l'avanç de la qüestió nacional a les urnes, hi ha un fester d'opinadors a sou del bipartidisme dretes/esquerres que debades ho cerquen reduir al màxim a un simple avanç del centre-dreta i a una reculada "d'en Zapatero". Però saben molt bé que hi ha molt més que això, que la cosa és molt més profunda i que la qüestió nacional bull, per molta d'aigua freda que hi aboquin. En voleu una prova més contundent, que la irrupció triomfal d'en Joan Laporta amb quatre diputats al Parlament del Principat la primera vegada que s'hi presenta? I això tot i la guerra bruta que li han fet. És que n'hi han fetes per salar: fa un parell de mesos, deien que l'havien reparat amb una brasilenya. Com que això de la brasilenya no li feia mal, anaren a gratar a la VISA de quan era President del Barça. Però res. Durant tota la campanya electoral, els radiopapagais a les ordres del bipartidisme espanyol no sabien amb ell de quin cap havien de fer estelles: tant els era un dia no anomenar-lo per res a fi de fer-li boicot, com l'endemà dir-li "pallasso" a les totes. Pallasso? Bona casta de pallasso, amb quatre diputats de cop! No voleu brou, idò tassa i mitja.