Un Bolívar decebut (1830)

Es diu des dels temps bíblics que ningú no és profeta a la seva terra i aquesta realitat s'ha anat repetint al llarg de la història. Els grans homes, els grans ideòlegs, els transformadors de la societat, han vist com els seus adversaris els feien la vida impossible. No poques vegades, les figures gegantines de la història s'han hagut de retre a un allau de travetes, crítiques i agressions. Per a Simón Bolívar, l'alliberador d'Amèrica, havia arribat el moment de la gran decepció. Els mesos d'octubre i novembre de 1830 es queixava fortament de les seves malalties i feblesa física. Viatjà tot passant per les poblacions de Turbaco, Soledad i Barranquilla amb la decidida intenció d'embarcar-se cap Europa. Aquell mes de desembre arribava a Santa Marta i s'instal·lava a la Quinta de San Pedro Alejandrino. Allà moriria el 17 del mateix mes.

Setmanes abans havia escrit un carta des de Barranquilla al general Joan José Flores. En el text veim fins a quin punt aquell gran pròcer estava totalment decebut:"Estimat general: Vostè sap que jo he comandat al llarg de vint anys i que d'aquest temps només he tret un pocs resultats ben certs. En primer lloc, que l'Amèrica és ingovernable per a nosaltres. Segon: el que serveix a una revolució és com si passàs l'arada sobre la mar. En tercer, l'única cosa que es pot fer a Amèrica és emigrar. En quart, aquest país caurà infaliblement en mans de la multitud desenfrenada per a després passar a petits tirans quasi imperceptibles de tots els colors i races. Cinquè, devorats per tots els crims i extingits per la ferocitat, els europeus no es dignaran conquerir-nos: Sisé, si fos possible que una part del món tornàs al caos primitiu, aquest seria el darrer període de l'Amèrica".

Molts d'aquests presagis es compliren en els segles XIX i XX. Abundaren arreu d'aquell continent les guerres civils i les revolucions. Pujaren al poder nombrosos dictadors i imposaren els seus règims tirànics. Els fills de les famílies poderoses s'educarien i en molts casos passarien a viure als Estats Units o a Europa. El món miraria tot això amb gran indiferència. Els Estats Units s'apoderarien de l'economia de l'Amèrica llatina i fomentarien els governs favorables als seus interessos. Continuava escrivint Bolívar: "La primera revolució francesa féu degollar les Antilles i la segona causarà el mateix efecte en aquest gran continent. La sobtada reacció de les ideologies exagerades ens ompliran de tots aquells mals que ens mancaven, o més aviat, els completarà. Vostè veurà com tothom va a entregar-se a la demagògia, i, dissortats els pobles! I dissortats els governs!".

Molt clar tenia doncs Simón Bolívar com havia estat el punt final d'aquella llarga lluita contra el colonialisme i també, contra els governs absolutistes de la metròpoli. La independència de l'antiga Amèrica espanyola era un fet que havia costat massa sang als romàntics i als idealistes. Però una lluita justa, al cap i a la fi.