Gràcies per la propina

De la famosa fi de la Història ara ja fa temps que no se'n parla. La Història no és tan bona de liquidar, o, com canta Raimon, quan sembla que s'acaba torna a començar, torna a començar. Francis Fukuyama es va precipitar en l'organització de les exèquies, animat per la liquidació de les administracions comunistes de l'Europa de l'Est. Ara, el capitalisme podria desenvolupar-se sense els entrebancs de la bipolaritat política mundial i, finalment, tot passaria per a bé en el millor dels mons possibles. La profecia del Càndid de Voltaire finalment s'hauria acomplit. Tot plegat se substanciaria en la construcció de l'estat del benestar, que seria la forma definitiva en què la Humanitat hauria assolit el seu destí.

Marx quedava desautoritzat en la seva previsió que el capitalisme faria els rics cada dia més rics i els pobres cada dia més pobres. De fet, els marxistes ortodoxos s'inquietaren quan, en el boom de la societat de consum, aquestes diferències semblaven escurçar-se. Un marxista no gens ortodox, André Gorz, en determinar la relativitat de la pobresa -i el caràcter objectiu de la misèria- va donar oxigen a l'ortodòxia, perquè reinterpretà la profecia de Marx: l'essencial era que s'ampliava la distància entre rics i pobres, i, en aquest sentit, la previsió marxista era impecable.

Però en aquell moment semblava que tot plegat ja passava molt lluny del pensament marxista. De fet, d'André Gorz no se'n tornà a parlar massa fins a la seva -romàntica?- mort (2007) -un acte d'amor suprem: ell i la seva dona, com Filemó i Baucis, havien manifestat el desig de no sobreviure's. En el seu darrer escrit defensava la tesi que "el canvi radical tecnocientífic que introdueix una ruptura en el desenvolupament del capitalisme i arruïna, amb les seves repercussions, la base del seu poder i la seva capacitat per reproduir-se" és la primera causa de la vulnerabilitat del sistema capitalista -i ens alertava sobre la possibilitat de sortir-ne.

La Història, caparruda, n'ha continuat fent de les seves, malgrat Fukuyama. En aquesta part del món assolírem la riba de l'estat del benestar, i volguérem viure-ho com qui ha guanyat finalment la terra promesa. El futur ja no ens inquietava, la continuïtat de l'estat del benestar, la seva ampliació i el seu perfeccionament depenien, tot plegat, de l'encert en la designació dels gestors adequats a cada moment. Aquests gestors corregirien desviacions i llimarien diferències, però en qualsevol cas ja estàvem instal·lats en el paradís.

La bombolla immobiliària, les pràctiques deshonestes en el món de les finances internacionals? De sobte, l'estat del benestar ha deixat de ser un dret adquirit. No el qüestiona ningú, però tots els governs es proven a veure qui el redueix més fent creure que el manté. Comença a envair-nos la sospita que va ser, sobretot, el territori per on ha pogut créixer més i millor l'economia capitalista. L'estat del benestar ha obert un oceà immens de negoci i de benefici, i aquest era el seu objectiu real. Ara aquest territori ha esdevengut terra cremada. La satisfacció de les nostres necessitats de seguretat i confort era l'eslògan, l'eslògan i el llacet amb què se'ns lliurava la propina, aquesta almoina que suprimim quan perillen les nostres expectatives, quan la inseguretat enterboleix el futur.