L'agonia de Zapatero

ZP va haver d'escoltar ahir les paraules més dures que es poden dirigir a un president: "Vostè va heretar un país pròsper i l'ha duit a la ruïna". Com és lògic, Rajoy va fer d'oportunista i de demagog en llançar aquesta escopetada. De fet, en el conjunt del debat Zapatero va més o menys torejar les escomeses del PP. Però el més preocupant va ser la imatge patètica i enfonsada que oferí . En una conjuntura de crisi tan dura com l'actual, un mandatari no pot dir que ha rectificat i improvisat "com ho han fet altres presidents a altres bandes".

Zapatero és el president espanyol i no s'ha d'excusar mai amb el que passa de portes cap a fora. Oferí la prova més palpable de la seva agonia política, que es troba sense idees. Sap que s'acosta un altr trasbalsament com el de la passada primavera depenent del que passi en les properes setmanes a Irlanda i Portugal. En el si de la Unió Europea ja es torna a parlar amb insistència d'una Europa de primera categoria i una altra de segona, en la qual es troba Espanya, a la qual se li acaba el crèdit.

El pitjor que li ha passat a ZP ha estat la seva incapacitat per evitar l'allau d'aturats, que ofeguen la recuperació. No sap com reaccionar. Havia fet creure al poble que vivia dins una arcàdia igualitarista i ara tothom es troba amb la dura realitat: la classe mitjana s'enfonsa, les llistes de l'atur es fan insuportables i no hi ha confiança internacional en el Govern de Madrid. L'error Zapatero ha estat no haver aprofitat el gran crèdit polític que assolí el 2004 després de la massacre de l'11-M per impulsar la cohesió social, l'enteniment interclassista i estructuturar una econòmia sòlida al servei de l'interès general tal com té Alemanya. Ha sembrat discòrdia i enfrontament. Ara intenta subsistir enmig de les ferides i el desconcert.