L'ampliació del marge de mentida

La carrera electoral imposa l'ampliació del marge de mentida que es concedeixen algunes formacions polítiques. O per ventura hauríem de parlar de pèrdua de contacte amb la veritat. El senyor Tierno Galván, llegendari batle del primer Madrid democràtic, creia acceptables algunes exageracions en les promeses electorals, si no superaven el 20 %. El seu partit, el PSOE, guanyà les primeres legislatives amb la promesa de 800.000 llocs de feina, xifra que superava de molt el 20 %. Alfonso Guerra, germà de Juan Guerra, acabà dient que els llocs de treball promesos s'havien creat, realment, tot i que en l'economia submergida. Aquestes sortides agradaven molt l'agraïda claca socialista, aleshores empesa per una onada d'optimisme històric que la feia creure's alguna cosa semblant al poble de Déu. De poble de Déu, no n'hi ha cap. El Dimoni li ha pres molt d'avantatge. No hi ha cap poble que mereixés, en el seu cas, l'aprovació de Déu Nostre Senyor, a qui també podríem retreure tants mil·lennis sabàtics, de vagància indigent.

Dues mentides, dues perles per protegir el bon nom del PP en el tobogan electoral. Comencem pel senyor Rajoy. Li pregunta Manuel Fuentes si en el si del seu partit hi ha un Tea Party: No, de cap manera, contesta ell, el PP és un partit molt cohesionat i clarament situat en el centre polític. Tengui o no tengui nom diferenciador, és clar que en el PP hi ha un Tea Party: l'encapçala José María Aznar, i s'hi adscriuen implícitament des de Vidal Quadras fins a Mayor Oreja, passant per tots aquests conspicus militants que difonen l'Apocalipsi en les cavernes mediàtiques i acabant, aquí mateix, amb el senyor Carlos Delgado i els seus comparses. Compten amb legions senceres de joves que trepitgen fort. En poques paraules, l'extrema dreta de la dreta més conservadora -la moderada s'encabeix en el PSOE. Però Rajoy ho nega: té por de fer més por encara a la parròquia centrista, estremida per l'alarma eixordadora, ininterrompuda, de la propaganda del PP. A més, per al líder de la dreta és important donar la imatge d'unitat, un estrany concepte d'arrel profundament antidemocràtica, però que conjura amb especial fervor els teus contra els altres.

En versió regional, l'ampliació del marge de mentida podem il·lustrar-la avui amb el refús de la realitat per part de José Ramón Bauzá, negant l'existència en el si del seu partit de sensibilitats, corrents o grups disgustats amb ell. No hi ha ni "regionalistes" ni barons arraconats, ell mateix es diu regionalista, en un context en què això és absolutament fals. També vol esvair altres dissidències afirmant-se com a batle de Part Forana. Alerta, amb això, que des de fa segles s'ha vessat molta sensibilitat en aquesta qüestió: a part que Marratxí és Part Forana d'aquella manera, perquè ja té més d'un peu en l'àrea metropolitana, un batle de Part Forana és un batle de poble, i a José Ramón Bauzá ningú no se li acosta ni se li acostarà mai com a un batle de poble: és un problema d'estil, de tarannà -per emprar un mot no acceptable per als capitans Trueno de les modalitats.