Una entrevista quasi inexistent

De seguida m'ha vingut a la memòria una estranya i fugaç entrevista que vaig mantenir amb la vídua i el fill del militar. El militar havia mort feia un grapat d'anys a Cuba. No recordo el nom d'ella, ni el del seu fill, ni tant sols les seves cares. Malauradament me'n queda, únicament, una vaga memòria, quasi diria una tènue sensació, del fet. La imatge, això sí ho recordo, era d'una parella seriosament vestida, i quan empro la paraula seriosament, vull dir que no s'haurien mudat de distinta manera si haguessin hagut d'anar a un funeral, encara que, probablement, el seu posat hauria estat menys seriós si s'hagués tractat d'unes exèquies. No record com acabà la reunió, i si es va repetir una altra vegada, però sí existí una segona reunió, que segurament hi hagué, no va aconseguir esborrar la impressió que em causà la primera.

L'entrevista va tenir lloc al meu despatx, a l'ambaixada d'Espanya a Mèxic, i el motiu era la dificultat que existia pel reconeixement dels seus drets com a familiars i hereus de l'antic militar de l'exèrcit espanyol. La pregunta que em faig, immediatament, és que pintava jo allà, entre les tasques que tenia assignades no hi figurava, per res, la del reconeixement de drets dels militars de l'exèrcit de la República, però el que és cert és que les vaig rebre. Sens dubte, un honor.

El perquè vaig ésser jo, i no un altre company, qui els va atendre, m'imagino, era la relació habitual i d'amistat que mantenia amb alguns antics exiliats republicans. Vull suposar que el resultat final de la gestió fou el correcte, i positiu, i va servir per obrir portes, encara que sospito que la degueren concloure a través de la representació diplomàtica d'Espanya a Cuba, extrem que, tampoc, no m'atreveixo a assegurar com a totalment cert.

S'ha de mencionar, per comprendre la situació, que les relacions diplomàtiques entre Espanya i Mèxic feia pocs anys que s'havien restablert, i encara, entre part de l'exili espanyol, es mirava amb cert remordiment i desconfiança la nova representació diplomàtica. Per alguns membres de l'exili republicà l'ambaixada seguia essent aquella que havia existit a l'antic casalot del carrer Londres, a prop de la Zona Rosa.

Paco Ignacio Taibo i Maricarmen, la seva muller, tenien sempre les portes de casa seva obertes als espanyols que arribaven a Mèxic, gràcies a ells vaig poder connectar amb aquesta part d'Espanya que havia viscut aïllada del país i el qual havien convertit en el seu propi. Per tant, com a tantes altres meravelloses situacions viscudes a Mèxic, aquella estranya entrevista també segurament la dec a ells.

Penso que la reunió en si degué ésser decebedora, no pels personatges, amb els quals realment no vaig poder intimar, sinó perquè ens vàrem veure abocats, a la fredor d'unes dependències administratives, a personalitzar la llunyania de les dues Espanyes existents. En definitiva, una entrevista inexistent, a la qual segurament els hauria explicat que era mallorquí, hauríem parlat de Punta Amer, de la baixesa moral del feixisme, fins i tot d'Arconovaldo Bonaccorsi, de la transició incompleta... Però el moment d'apropar-se una mica més no es va presentar. Segurament tinguérem l'encontre en lloc adequat per a resoldre problemes administratius, però aquella no era una qüestió administrativa. La taula de Maricarmen o una paella de Luis Alcoriza haurien fet molt més que les simples parets d'un despatx.

Diu la meva filla que Bayo fracassà, especialment, a causa de la superior capacitat aèria dels italians, per damunt d'altra circumstància. El meu pare deia que l'oncle Tomàs, que no era parent però li dèiem oncle, era qui havia d'encapçalar la cinquena columna mallorquina, que mai no va aparèixer, per donar suport a les forces que havien desembarcat. De la meva àvia, conten que hi va anar voluntàriament per combatre els invasors, per venjar el fill que li havien mort a Menorca. D'un altre personatge proper a la família deien que havia format part de les tropes que desembarcaren... després de venir de Menorca. Ara, avui, de bell nou amb el llibre entre les mans, podré imaginar com hauria pogut ésser aquella entrevista quasi inexistent.