Despertar de sobte i en el terra

Les perspectives de la vaga de dimecres no són tranquil·litzadores. Fa mal mobilitzar una societat acollonida per la quotidianitat i temorosa d'un futur incert quan, profilàcticament, els sindicats majoritaris no s'atreveixen a assenyalar el Govern Zapatero com el principal responsable. No hi ha antecedents d'una convocatòria de vaga generalen què el Govern no fos el centre de totes les crítiques i l'objectiu de totes les ires. El llogater de la Moncloa no ho és perquè els sindicats propers a l'esquerra governant no es proposen més victòria que la pròpia supervivència després de massa anys de silencis mentre es desfeia el model econòmic que els confortava. Saben que l'alternativa al partit socialista és la dreta que ja coqueteja amb la demagògia de qüestionar els sindicats talment ara els coneixem (i que s'han demostrat incapaços de frenar la degeneració de les condicions de treball, per ser justs i francs). Per aquests motius, amarats de petits intents d'autocrítica, els sindicats majoritaris han de fer truites sense rompre ous i prestidigitació amb els arguments de la convocatòria que dificulten una presa de posició clara i definida dels convocats.

Hi ha motius per a la vaga, sobrats, però els més importants no són els canvis en la legislació laboral -que camina cap a l'homogeneïtzació europea- ni la congelació circumstancial de les pensions o la reducció del sous dels funcionaris -que es poden explicar, que no justificar, en la crisi i la reducció dels ingressos públics. Però és molt difícil mobilitzar la societat contra el babaí que fa anys ens ha calat fins el moll de l'os. Era en època de bonança quan s'havia d'impedir el retrocés en la progressivitat dels imposts i fer de la lluita contra el frau fiscal un exercici col·lectiu. Si s'hagués fet, avui no patiríem les retallades que la crisi provoca en la despesa social des de llocs coers en l'Europa del benestar. Era quan el vent bufava a favor que les administracions s'havien de racionalitzar en nom de l'eficiència.

Era quan les rendes del capital creixien el doble que a la UE-15 que s'havia d'haver impedit l'endeutament de les famílies (que els porta a l'empobriment segur) forçat per un magre increment dels salaris. Era quan es multiplicaven els llocs de feina sense qualificar que s'havia de sobrevalorar la formació, la investigació i la innovació. S'aplicaren receptes neoliberals amb petites propines socialdemòcrates per dissimular i ni l'esquerra política ni la sindical ni l'acadèmica ni la intel·lectual no s'hi afrontaren, entretinguts com estaven en el seu miratge consumista (a còmodes terminis). Despertar de sobte i en el terra és esfereïdor. Per això la vaga és un repte per als sindicats molt més que per al Govern perquè es tracta de demostrar que en tot aquest temps de silencis no han empenyorat la força.