TW
0

"La llibertat és quan arrenca l'alba en un dia de vaga general". Així ho recità Joan Margarit en el pregó de les festes de la Mercè, al saló de plens de l'Ajuntament de Barcelona. Poca gent sembla que avui comparteixi les paraules del poeta.

Des del mateix instant que es va començar a plantejar la possibilitat d'haver de convocar la vaga general es desfermà una onada d'atacs contra els sindicats. Des de sectors molt diversos, es posa en entredit el paper de les organitzacions de representació dels treballadors i, en alguns casos, s'arribà a qüestionar la seva legitimitat. Com ha de ser, els altaveus de la dreta han estat els més actius en la insistent campanya de desprestigi.

Amb la crisi que tot ho justifica, els sindicats han intentat recuperar la bandera més reivindicativa contra les retallades de drets que es plantegen des de Madrid i Brussel·les. I, precisament, en el moment que han reclamat el paper de garants de l'estat del benestar, ha estat quan els atacs s'han mostrat més virulents. Casualitat? Cap ni una. És evident que el desballestament de les minses conquestes que conformen l'estat del benestar al Regne d'Espanya és l'objectiu que s'amaga darrere les envestides. També és la fita que, avui dia, semblen compartir PP i PSOE.

Allò que en diuen la caverna, ha fet servir un argumentari molt extens per intentar ensorrar els sindicats i els sindicalistes. La utilització de veritats explicades a mitges ha quallat i ha consolidat un corrent d'opinió d'allò més crític amb qualsevol actuació sindical, per encertada que pugui arribar a ser. Així, no és d'estranyar que totes les propostes dels sindicats obtinguin respostes amb grans dosis d'escepticisme des dels centres de treball.
Avui, el sindicalista ha esdevingut un personatge més de l'Espanya de pandereta. Ens són presentats com uns autèntics vividors. Com professionals de la corruptela pitjors que els grans protagonistes dels escàndols més sonats dels darrers anys i responsables, a parts iguals, de la crisi.

Ara bé, no tot l'èxit és de la caverna. La sensació generalitzada de llunyania dels treballadors cap als seus representants també ha tengut el seu paper important en la deslegitimació sindical. Hi ha influït la bonança econòmica d'anys anteriors, que havia arraconat la tasca sindical al fons del calaix i l'havia fet gairebé innecessària quan les coses anaven bé. També, i sobretot, la burocratització extrema de les grans centrals sindicals. Ara, quan les coses van maldades, els sindicats són davant l'abisme d'haver de mobilitzar uns treballadors que, malgrat poder compartir l'objectiu d'aturar la retallada de drets, es negaran a secundar una vaga pel simple fet que al capdavant hi haurà sindicalistes. Llàstima.