Una paròdia de la dictadura

Imagineu, si un dia, els responsables de premsa fessin una relectura en positiu de la missió del periodisme i decidissin posar en pràctica la màxima que informació és cultura. Immediatament Belén Esteban s'hauria de posar a vendre kebab. També s'acabarien els programes del cor, i el matrimoni Jesulín-Campanario podria fer una torrada a la terrassa d'Ambiciones, a tocar del camp, sense que hi hagués cinquanta fotògrafs rere la soca de cada ametler. I així, tot. No ho dubteu: Tele5 i Antena3 deixarien més gent en el carrer que Chamaco en els seus bons temps. Tanmateix, on més es faria palès el canvi d'orientació periodística seria en el tractament de la informació política. Els especialistes la ballarien magre. Ho avanço: per a aconseguir, d'un polític, una frase assenyada, exempta de demagògia i no inspirada per la hipocresia o els interessos ocults, s'hi haurien de posar amb temps. I potser ni així.

Encara que tot té remei. Sempre han de tenir present aquesta màxima, els periodistes: "Si vols un titular intel·ligent de segons quins polítics, no badis, inventa-te'l". I si la màxima és vàlida per a qualsevol part del món, imagineu-vos la utilitat que té a casa nostra. Inventeu-vos, amics periodistes, les frases que haurien de dir, i no diuen, des d'un conseller fins a un portaveu de l'oposició o un batlle o un parlamentari. I d'avui per demà, tots Sèneques. De bell antuvi, si volem elevar el to de la premsa diària, ja hauríem de prescindir de qualsevol notícia relacionada amb el Pepé, perquè l'única persona d'aquest partit que pot ésser escoltada és Tòfol Soler i parla com Pere Sampol. Les declaracions de l'elit conservadora no haurien de sortir publicades ni en els anuncis per paraules, tot i que les paguessin bitllo-bitllo. Els polítics, en general, parlen massa. I, amb la paraula, ens menteixen, ens enverinen i, en definitiva, ens rebaixen la qualitat de vida. Haurien d'aprendre dels escriptors, els polítics.

Mireu-los: fan una estada a Formentor a taula parada i, al cap de tres dies de parlar i parlar, si ens demanem què han dit, arribarem a la conclusió que no han dit res. Baroja era eixut. I Miquel Bauzà, una tomba. Els polítics haurien d'aprendre, dels escriptors, a parlar poc. De polítics, avars de les paraules, gairebé no n'hi ha. I opinen de qualsevol tema amb la devaluació consegüent. En poso un exemple: de cada cent vegades que els diaris recullen opinions sobre lingüística, una és de Chomsky i noranta-nou de Rodríguez. Ara per ara, la informació, sobretot l'opinió, és aire contaminat, escola de grolleria, agressió neuronal. És cosa sabuda: la millor manera d'anul·lar Demòstenes rau a superposar el bram de l'ase a la seva oratòria. Penós. N'hi ha per a posar-se a tremolar. Ja em direu...! Si la gent no disposa de material informatiu adient sobre el qual bastir la seva pròpia reflexió dels fets i de les idees, la democràcia esdevé fatalment una paròdia de la dictadura.