Hauré de posar-li un guix

En un article recent, Pere Riutort suggereix la possibilitat d'identificar les distintes especialitats mèdiques, segons les expressions més habitualment utilitzades a cada especialitat. És una classificació original i divertida, sens dubte, que m'ha fet pensar en quina seria l'expressió que identificaria un traumatòleg. I probablement escolliria la següent: "Hauré de posar-li un guix".

L'expressió palesa un fet prou conegut, com és l'ús de l'embenat amb guix en el tractament de les fractures, però també la simbiosi que existeix, des de fa un segle i mig, entre el traumatòleg i el guix. Esdevé una mica sorprenent que, en els moments actuals, quan la traumatologia disposa d'una tecnologia avançadíssima en el terreny dels aliatges metal·lúrgics i de la bioenginyeria, el guix continuï essent un element insubstituïble per al tractament de les fractures. La fibra de vidre i el material sintètic no han reemplaçat encara l'escaiola. El motius...? Més cost econòmic, més dificultats tècniques.

La història de l'embenat amb guix , així com es fa servir actualment, es remunta al 1851. Però, abans, hem de comptabilitzar milers d'anys de recerca.

Les lesions traumàtiques de l'os, especialment les fractures, són inseparables de la persona. Hi ha infinitat de trobades arqueològiques que ho confirmen, i que també assenyalen que eren immobilitzades, les lesions, com podien i sabien, per tal d'aconseguir la solidificació de l'os. Aquest tractament es realitzava amb un variat conjunt d'elements rígids, com eren fustes, canyes, argila modelada, cuir banyat, embenats de pell de be i corda d'espart, etcètera.

La primera aproximació al guix la trobam en una tècnica de la medicina hindú (600-700 aC) que utilitza tires de cotó endurit amb pasta d'arròs. La medicina grega utilitza per a solidificar el guix una pasta feta amb calç, closques de mol·lusc, guix, blanc d'ou, oli i mantega, i l'omnipresent Hipòcrates utilitza benes impregnades de cera, resina, cola de farina i vermell d'ou.

Tots aquests tipus d'embenats patien d'una manca de rigidesa que no assegurava un bon resultat.
Fou la medicina àrab la que va emprar per primer cop el guix. És ben sabut que el guix era molt utilitzat en la construcció, i fou Rhazes, en el segle IX, qui descriu l'ús d'una pasta feta amb calç, blanc d'ou i pols de guix. Tanmateix, no va tenir una gran difusió.

La tècnica del guix es va difondre a finals dels segle XVIII, quan el cònsol anglès a Bàssora informa, per carta, d'un tractament que utilitzen els natius per a les fractures. El mètode consisteix en la col·locació del membre fracturat en un encaixonat de fustes que cobreixen amb guix i ho remullen amb aigua. La carta va restar a l'oblit fins a l'any 1814, quan un cirurgià holandès Hendriksz fa ús d'aquest mètode àrab amb bon resultats. Al mateix temps, a Rússia, Alemanya i França la utilitzen sense aquests bons resultats, i el mètode àrab és considerat propi de picapedrers. És objecte de crítiques acarnissades.

L'any 1851, un altre holandès, Mathijsen, fa una modificació del mètode, utilitzant compreses empolvades de guix sec i, un cop col·locat l'embenat, el remulla amb una esponja xopa d'aigua. Un sistema senzill, confortable i fàcilment tolerat pel malalt que és anomenat "cataplasma van gips".

La història de la divulgació del mètode és la usual de les misèries i enveges humanes. Els veïnats belgues són el primers a desacreditar-lo a través de la Societat de Ciències Mèdiques de Brussel·les. Afortunadament, un altre holandès, Van de Loo, fa unes modificacions que donen un nou impuls a la tècnica: canvia les compreses per benes enrotllades i mesclades amb guix (que guarda dintre d'un calaix perquè no agafin humitat) i les banya per immersió, en lloc d'una esponja.

El 16 d'abril de 1853, Van de Loo fa una demostració, a París, del mètode, davant notables figures de la cirurgia europea (Roux, Malgaigne, Gerdy, etc.). L'acceptació fou unànime a causa de la seva simplicitat i dels bons resultats aconseguits. Malgrat tot, va haver-hi una oposició aferrissada per part del metge més afamat de l'època i creador, també, d'un embenat tou per a l'espatlla, de gran prestigi (tant que Flaubert esmenta aquest embenat amb entusiasme en una carta a la seva neboda). L'embenat de Velpeau encara s'utilitza. Alfred Armand Louis Marie Velpeau, amb motiu de la demostració de Van de Loo, proposà un pacient amb una fractura molt greu de l'avantbraç, que era inevitable que acabàs amb una gangrena. De fet, la tarda del mateix dia li fou amputat el braç. El senyor Velpeau pretenia que, en cas de posar-li el guix, aquest seria el causant de l'aparició de la gangrena. Van de Loo no va caure en el parany. Ja ho diuen, si l'enveja fos tinya, tothom grataria.

Un temps ens porta a un altre, i la utilització del guix es va escampar arreu d'Europa. L'abundància de conflictes bèl·lics va provocar un gran nombre de ferits i fracturats. Les guerres de la segona meitat del segle XIX, i especialment la Primera Guerra Mundial, donaren peu a centenars de milers de guixos, tacats de sang.