Desinterès o manca d'ètica

Divendres vaig assistir a un dels actes entorn de la repressió franquista organitzats per l'associació Memòria de Mallorca amb la col·laboració del Consell de Mallorca i, també, de l'Ajuntament de Palma, que deu pretendre fer-se perdonar la vergonyant decisió de mantenir dempeus el monument d'exaltació feixista de la Feixina. Bé, vaig escoltar l'exposició de diversos casos de desaparicions forçades (és a dir, d'assassinats i posterior desaparició dels cossos amb el vistiplau o participació de les forces d'ordre i de l'administració de justícia) per part de persones provinents de distints punts de l'Estat. Cada un dels casos exposats era més esfereïdor que l'anterior, encara que tots plegats ens refermaven en la necessitat de proclamar públicament que ja n'hi ha prou, de comèdia i d'hipocresia, per part d'aquells poders públics i polítics que volen girar pàgina de la història sense fer gaire renou. Entre el públic de l'acte esmentat, hi havia una dona que portava una samarreta amb la pegunta següent: on ets...? I, sota la frase, hi havia la imatge d'un home jove que ens mirava des de la fondària de la consciència col·lectiva; un pou d'aigües fètides, no cal dir-ho, del qual no el volen treure.

Vaig fer meva la ràbia que, sens dubte, removia l'esperit de tots els presents. L'home de la samarreta nomia Antonio González Rodríguez, tenia vint-i-nou anys i habitava en el carrer de Montenegro, número disset, de Palma. Va ésser detingut el dinou de juliol del trenta-sis i el posaren en llibertat, des del castell de Bellver, el cinc de gener de l'any següent, juntament amb els germans Montserrat i Parets, Josep Julià i d'altres. Tots continuen desapareguts. Antonio va deixar vídua i dos fills, una nina de quatre anys i un nin de tres. La nina va créixer i ja és morta. El nin és un ancià que viu a Alacant. Del trenta-set ençà, cap organisme policial ni judicial ha fet una passa per esbrinar què va passar aquella nit de Reis. Parlem de desinterès o de manca d'ètica...? Sobre els cossos dels assassinats del franquisme va abocar-se calç i terra. Setanta anys després, ja amb la democràcia, tones d'oblit.

A la Pedraja, a la carretera de Burgos a Logroño, s'han exhumat, en una setmana, noranta-sis cadàvers. I els experts calculen que en poden quedar més de dos-cents per localitzar. En trenta anys de democràcia, els morts de Franco han passat a ésser els nostres morts. Vull dir que l'Administració democràtica s'està fent, amb el seu silenci, corresponsable d'aquells crims. I, de rebot, ens hi fa a nosaltres. Tanmateix, som molts els que no acceptem ésser-ho. A posta unim la veu a la dels que no paren de reclamar, a les institucions, que tinguin la dignitat de revisar la història. Divendres passat va morir, a Màlaga, Carmen Dorado, sense haver pogut recuperar les despulles del seu pare, el diputat socialista Luis Dorado Luque, mort i enterrat, el trenta-sis, a una fossa comuna de Còrdova.

Carmen havia recorregut, inútilment, en demanda d'ajuda als tribunals ordinaris, a l'Audiència Nacional i al Tribunal Constitucional. De manera que va denunciar l'Estat espanyol davant el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Ha estat l'única persona que ho ha fet. I ha mort abans que Europa dictés sentència. Ben segur que cap bandera haurà onejat a mitja asta en senyal de dol per una dona que era la imatge viva de la dignitat. Però som molts els que portem el dol en el cor. Per la seva mort, que és una mica la nostra. I, si tant voleu, perquè hem consentit que una anciana mori amb els ulls plens d'enyorança.