Com un mac de torrent (a la carretera)

És la traducció lliure de Like a Rolling Stone, com una pedra arrodonida, de tant de rodolar. La metàfora que emprà Bob Dylan en compondre la seva cançó. A vegades forçam les temàtiques i altres vegades vénen totes soles. Jordi Puntí i Pere Antoni Pons es presenten a ca nostra per conversar sobre el Pla de Mallorca i surten els anys en què un servidor anava per Formentera, on mai anà Dylan, els anys en què sí que hi era James Taylor qui, enyorant-se, compongué Carolina in My Mind.

La petita de les Pitiüses es convertí un temps en una espècie de paradís, una estació de repòs per als hippies nord-americans que anaven en peregrinació cap a l'Índia, a guanyar les indulgències dels seus nous gurus, avorrits de la guerra del Vietnam, del pastís de poma de les seves mares i de la societat de l'excés de benestar. Les drogues i les noves incursions espiritualistes dictaven això, o quasi: música, comunes, amor lliure. Els qui vam viure aquella època en quedàrem fascinats i tocats. Formentera era a prop, i la "Joven Dolores" travessava els Freus sense saber que "els peluts" li donarien imatge turística.

Per això els nostres gustos s'amararen de literatura i música nord-americanes, més enllà dels Beatles i els Rolling Stones i de l'estricta Nova Cançó, malgrat que a l'Institut llegíem el Salut les copains! Els viatges iniciàtics foren la nostra assignatura pendent que acomplírem com poguérem travessant mig món de qualsevol manera. Creuant l'Europa comunista, record columnes militars a la Iugoslàvia titista, Afganistan, fins al nord de l'Índia... Ara, però, un servidor, folklòric ploramiques, s'eixuga les llàgrimes, cada dia a la mateixa hora, abans d'escaldar-se les sopes.

Duc un empatx mal digerit i tenc lectures pendents d'aquesta temàtica que influí la meva generació: beatniks, música americana, el pensament contracultural que s'inicià després de la Segona Guerra Mundial als EUA que, després de lluitar contra el feixisme, començaran a lluitar contra el comunisme, amb la Guerra Freda -amb punts calents localitzats, com Corea, Cuba o Vietnam-. Durant aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat, una sèrie d'icones catalitzaran els canvis comportamentals de la joventut mundial, l'inconformisme i les revoltes. És en aquest sentit que vull situar les dues lectures d'aquest acabatall d'estiu. Si els he de ser franc, són llibres comprats pels meus fills, els mateixos que em canten "música per a prejubilats", amb el Teach your children cantada per Crosby, Stills, Nash i Young, com a himne.

El primer és A la Carretera. El rotlle original de Jack Kerouac (Ed 62, 2009) i l'altre, l'estudi de Greil Marcus sobre la cançó Like a Rolling Stone. Bob Dylan en la encrucijada (Global Rythm Press, 2010). Ja havia llegit A la carretera, en la versió mutilada publicada l'any 1957, li tallaren sobretot escenes sexuals, com la de la moneia sodomitzadora a una casa de putes de Los Angeles. Aquesta és la versió completa, la que va escriure Kerouac en un rotlle de paper continu, amb el final mossegat pel ca del seu amic Lucien Carr. És una novel·la de viatge, farcida de reflexions, encapçalada per uns versos de Walt Whitman ("Vindràs a viatjar amb mi?"). Rebutjada per les editorials, denigrada pels "finolis" crítics literaris, amb el temps s'ha consolidat com l'obra més representativa de la contracultura naixent i genuïna, de quan els beats no eren corromputs pels hippies posteriors.

Com bé assenyala Howard Cunnell, el mecanografiat frenètic de Jack Kerouac s'equipara als furiosos traços de la pintura de Jackson Pollock o als solos amb apoteòsics crescendos de Charlie Parker, la nova trinitat de la contracultura de la postguerra nord-americana: immediatesa i instint, enfront dels tradicionals ofici i perseverança. Com reafirmen els estudis que acompanyen aquesta edició, no era del tot veritat que On the Road aparegués de cop i de tira. És cert que l'escrigué en vint dies seguits, però era el resultat d'un escriptor conscient del que volia ("Com es diria d'aquesta gent a l'Alemanya de Goethe?" es pregunta Kerouac). Apareix després de viatges i apunts previs, amb influències de Melville, Dostoievski o Joyce, per molt que fos vomitada damunt aquell rotlle de paper continu -vertader fetitxe contemporani que hom adora d'universitat en universitat, d'exposició en exposició-. El cert és que es convertí en una novel·la clau i influent una peça condemnada a ser una obra menor, però que farà trontollar la tipologia de novel·la contemporània, per la seva estructura, estil i continguts.

Com fou una cançó diferent Like a Rolling Stone, Bob Dylan, 1965. Comença com un conte: Once upon a time... "Hi havia un temps en què anaves molt elegant / En la flor de la vida llançaves diners als pobres / Te'n recordes? / La gent ja t'avisava, alerta nina, acabaràs malament... Ara ja no sembles tan orgullosa / D'haver de menjar de gorra. / Què se sent? / Vaguejant sense casa / Ignorada per tothom / Com un mac de torrent". Un cop de tambor i una espècie de fanfàrria inauguren el que és la millor cançó del segle XX. Composta per un cantautor folk que volia conquerir les llistes d'èxit del rock, malgrat que els seus seguidors (els de Blowin' in the Wind o Mr. Tambourine Man) l'acusaven de Judes i traïdor.

Una cançó feta l'any en què The Beatles editen el seu millor disc, Rubber Soul, i els Rolling Stones (I can't get no) Satisfaction i Paul McCartney duia dins el cap la balada per a guitarra i quartet de corda que es dirà Yesterday. S'ha rumorejat que Dylan titulà la cançó pel que significaven els Rolling Stones (s'havien posat el nom d'una cançó de Muddy Waters, Rollin' Stone, 1950).

És un sermó del narrador -Bob Dylan- a la seva al·lota, que ha iniciat un camí de davallada que no sap on la durà? Una paràbola del comportament dels joves dels anys seixanta? Com diu Michael Pissano, "Dylan no li parla a ella, et parla a tu (a mi, a nosaltres) dient-nos fins quin punt estam disposats a renunciar al que tenim en nom d'un futur arriscat, sense menjar assegurat, sense casa, tan sols una camioneta a la carretera". La carretera, un altre pic, com una crida a algun tipus de revolució espontània. És obligat complementar la lectura amb la visió del film No Direction Home de Martin Scorsese.

La cançó no ha perdut amb el temps, el llibre de Kerouac, sí. De totes les maneres, tant una com l'altre, dues lectures de final d'estiu, són més interessants pel making-of que representen, els testimonis de com es van fabricar. Caldrà fer atenció a l'edició de la correspondència entre Kerouac i el poeta Allen Ginsberg, quasi dues-centes cartes escrites entre 1944 i 1963, moltes d'inèdites. He sabut que Francis Ford Coppola produeix el film sobre On the Road, que ha començat a rodar ara mateix, amb Sam Riley que interpreta Sal Paradise -Kerouac- i Garrett Hedlund a Dean Moriarty, Neal Cassady en la realitat, un home que era feliç amb una joveneta, un cotxe i una carretera. Bob Dylan no conegué Kerouac, però sí que manifestà: "És el primer escriptor que m'he cregut". A Spotify, Tom Waits cantusseja Jackie (Kerouac) & Neal (Cassady). Ja toca retornar a Ciutat.