Un bar africà a Mallorca (1932)

Jack Bilbo, acompanyat per un amic pintor, arribava a Mallorca amb l'esperança de trobar un lloc amable i tranquil. Arribats a Palma, procedents de Barcelona, comprovaren que Ciutat estava en un temps de creixement urbà, havent obert grans avingudes, perllongant-se cap a nous barris i assumint un trànsit un poc més intens, amb línies de tramvies i un moderat parc d'automòbils. Demanà aleshores quin era el punt més llunyà d'aquell soroll i li digueren que Cala Rajada. Dit i fet, prengueren el tren que els dugué a Artà i després, en cotxe de lloguer, arribaren a Cala Rajada. El petit port de pescadors amb el seu caseriu els semblà magnífic, poblat per aquells homes de la mar però també per estrangers i contrabandistes. S'allotjaren a una casa que trobaren ben acollidora i d'aquesta manera encetaren les vacances més autèntiques de la seva vida.

Tanmateix el company de Bilbo es va cansar al cap d'uns dies de tant sol, calma i sorra i marxà altre cop al continent. Havent restat sol, Bilbo caigué malalt de tifus. Tenia una febrada i constants deliris. El cervell se li anava i no es podia moure. La dolença l'havia sorprès en la cambra on guardava totes les seves coses i allà restà dies, sense que ningú se n'adonàs. Al cap de disset dies, un fotògraf, Konrad Liesegang, que recollia unes flors silvestres al davant de la casa, sentí sorolls sospitosos. Va córrer a veure el que passava i trobà el moribund. El va dur de seguida al metge, en tingué cura i el va treure d'aquell estat greu. Col·laboraren en el seu recobrament un pintor mexicà i la seva esposa sueca; el botiguer del poble i la seva muller, que li cuinaven pollastre i peix, i tota una colla de persones que es deien amigues del dissortat nord-americà. Ja sa i estalvi, l'escriptor hagué de pagar totes les despeses de la seva malaltia i convalescència fins que li buidaren les butxaques. Trobant-se sense un cèntim va tenir la idea de crear un bar a ca seva.

Tothom aplaudí aquella idea i molts l'ajudaren de franc a dur-la a bon terme. Els amics pintors li decoraren les parets i un danès conegut com el petit Hugo muntà una mena de terrassa africana al jardí, és a dir, una tanca d'estaques que ornà amb cranis d'animals trobats per aquells entorns. Algunes al·lotes, parelles dels pintors, es dedicaren a fer els coixins i Bilbo i el fotògraf Liesegang, que era un manetes, fabricaren taules i cadires d'inevitable caràcter rústic. No menys rústic devia de ser el prestatge de les ampolles i la barra que construí Manuel, el botiguer, sense cobrar res. Bilbo anà després a Palma i comprà a crèdit tassons i plats mitjançant l'aval d'algú que ell desconeixia. El bar es va dir Wikiki i va tenir molt d'èxit. Bilbo hi muntà ball i música de jazz i oferia uns gin-fizz que entusiasmaven la concurrència. Reconeixia Bilbo que la majoria dels seus clients era gent excèntrica, "lloc de reunió de tots els llunàtics del món".