Batle i la dignitat del País

Després de tant de temps, Nadal Batle encara és un personatge discutit i qüestionat (d'una manera sorda, però, perquè perdura més la voluntat d'enterrar-lo definitivament que la de denigrar-lo). Injustament, encara no té el reconeixement públic que es mereix la seva obra i la intenció que guià la seva actuació. Però aquesta actitud crítica té una explicació: la d'en Nadal Batle fou una tasca patriòtica, i això, naturalment, no és apreciat per aquells que no tenen la mateixa pàtria que ell, o per aquells que menystenen aquesta pàtria.

Des d'una concepció banal i mediocre de la funció pública, també s'ha volgut discutir si Nadal Batle fou o no un bon gestor com a rector de la Universitat. Al meu entendre, aquest nivell de discussió tendria sentit en un país normal i normalitzat, on els ciutadans només han d'aspirar a tenir uns serveis públics gestionats amb eficiència, però l'anàlisi queda fora de lloc quan fins i tot els mateixos conceptes de ciutadania i país estan per construir.
L'obra de Nadal Batle, desaparegut fa dotze anys, fou la Universitat. Però, decididament, allò que distingí la seva gestió fou l'horitzó, el projecte (o, si m'apurau, l'existència de projecte).

Els més de catorze anys passats d'ençà que deixà de ser rector permeten interpretar millor la seva actuació. Un petit episodi en serveix de mostra: en Nadal Batle creà els estudis d'Informàtica, i després l'Escola Politècnica ha incorporat la titulació d'Enginyeria de la Construcció (antigament Aparelladors o Arquitectura Tècnica); acadèmicament, és irrellevant comparar la implantació d'uns i altres estudis, però, quant a la intenció política, els primers anaven dirigits a crear una nova societat, a atendre les necessitats del futur, mentre que els segons (una de les professions amb més alt índex de desocupació actualment) no podien satisfer més que les conveniències d'una societat i una mentalitat, ai las, sense futur.

Nadal Batle és, segons Vicent Partal, una de les tres persones que més decisives han estat en l'actual presència del català a Internet (el català està entre les 40 llengües més usades a la Xarxa en tot el món). I si es mereix un reconeixement és, clarament, per la seva lúcida percepció de la situació excepcionalment crítica del seu poble, del seu País i de la seva llengua. El mereix, molt especialment, per haver assumit que la modernització de Mallorca era la tasca més urgent, i per haver-hi abocat totes les seves energies.

El mèrit de Nadal Batle rau, a més, en el fet d'haver bastit la seva personalitat en circumstàmcies ben adverses (..."i que en som de desgraciats els mallorquins de casa humil", escrigué en aquest mateix diari). I no eren res les dificultats econòmiques familiars al costat de la misèria intel·lectual i moral de l'Espanya de la seva adolescència. Però tot això fou superat per la seva avidesa de coneixements que, finalment, donà el resultat d'una sòlida formació cultural i una netíssima actitud cívica. Ara que els joves practiquen la lectura tutelada (quan ho fan) podem entendre la complexitat d'ordenar el caos derivat d'assimilar simultàniament Enrique Jardiel Poncela, Petroni, Darwin, Bertrand Russell, Aldous Huxley o Henry Miller, per esmentar només mitja dotzena dels autors que Nadal Batle aconseguí pair als quinze anys.

Paradoxalment, quan és flagrant l'absència de les administracions públiques a l'hora de dotar d'esquelet institucional les potencialitats d'una comunitat, apareixen de vegades individualitats ("homenots" en deia Josep Pla) amb vocació de suplir les deficiències culturals i socials de la col·lectivitat. Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll, amb el seu Diccionari, són el paradigma d'això que intent definir. N'hi ha d'altres sense els quals el nostre poble no seria allò que és, o ni tan sols seria poble: l'existència de premsa en català a Mallorca (en la qual col·laborà destacadament Nadal Batle) és també filla d'una benemèrita iniciativa cívica feta contra corrent. Dotar-nos d'una Universitat moderna generada des d'un corpus de pensament nacionalment coherent és allò que hem d'agrair a Nadal Batle, i és també allò que el posa dins aquesta categoria d'homenots imprescindibles.

Un país amb dignitat, en bé de la pròpia autoestima, ha d'honorar els seus herois. Altrament, li faran honorar els d'enjondre. L'Ajuntament de Felanitx ha fet els deures: a partir de demà vespre viurem en un país una mica més digne. Es tracta d'això, no?