Comandant Arsenio García Dávila

L'illa de Cuba ha exercit des de fa segles una enorme fascinació sobre el nostre imaginari col·lectiu. Primer va esser una mena de terra promesa, d'El Dorado, on els nostres immigrants podien enriquir-se, fer l'Havana, i tornar a les Illes Balears com a pròspers indians. Després ens arribà l'impacte d'una revolució que, sorprenentment, derrotava una dictadura reaccionària i desafiava els Estats Units. Fidel Castro i el Che Guevara, amb fonament o no, esdevengueren els ídols dels joves d'esquerres de tot el món. Però no és gens senzill esbrinar la realiat de la propaganda en uns esdeveniments que encara condicionen el present: dictadura dels Castro, embargament dels Estats Units, presos polítics, suport a Veneçuela, etc.

Per això són molt importants les aportacions rigoroses com la que ha realitzat recentment Nicolás José Moragues González mitjançant la seva memòria d'investigació La revolución cubana en sus inicios. El papel del comandante Arsenio García Dávila (1/1/1959-31/12/1959), recentment llegida a la UIB. En aquell treball acadèmic, realitzat sota la direcció del catedràtic Sebastià Serra Busquets, s'analitza l'actuació d'un personatge que, essent de segona fila, va jugar un paper important en els fets de la Revolució Cubana i va estar en contacte directe amb els màxims dirigents.

Nascut el 1936, va esser un dels membres del Movimiento 26 de Julio, el partit castrista, que s'exiliaren a Mèxic. Després d'un període de preparació, dirigit, per cert, per l'antic militar republicà espanyol Alberto Bayo, fou un dels 82 guerrillers que feren part de l'expedició de l'iot Granma (novembre del 1956). Contra tot pronòstic, aquests milicians nacionalistes i d'esquerres aconseguiren fer-se forts a la Sierra Maestra i acabaren per fer caure la dictadura pronord-americana de Fulgencio Batista el 31 de desembre del 1958. El comandant Arsenio García havia tengut la seva part de la victòria com a comandant de la columna 14 del Front Simón Bolívar, desplegat a la regió d'Orient. Amb els revolucionaris ja en el poder, ocuparà càrrecs importants i participarà activament en la consolidació d'un procés revolucionari ple de dificultats i d'obstacles.

En les diverses entrevistes concedides a l'Havana a Nicolás José Moragues i en l'abundant documentació que aquest ha pogut consultar, resulta evident el paper destacat d'Arsenio García en els polèmics Tribunals de Guerra que jutjaven els partidaris de Batista i en la també controvertida detenció del prestigiós comandant Huber Matos, l'octubre del 1959, per la seva oposició cada vegada més activa a l'orientació progressivament col·lectivista i autoritària del nou règim. Així mateix, també va esser la darrera persona que va veure viu el carismàtic comandant Camilo Cienfuegos, desaparegut en accident aeri aquell mateix octubre del 1959 i que ha donat lloc a una mena de llegenda negra que acusaria el mateix Fidel Castro de la seva desaparició.

Són especialment interessants les pàgines dedicades al Tribunal Revolucionari que presidí el comandant Arsenio García a la ciutat d'Holguín. Aquests tribunals improvisats, per ordre directa de Fidel Castro, aplicaven l'anomenat Codi Mambí, un conjunt de dràstiques disposicions promulgades durant les guerres contra Espanya. Això suposava restaurar la pena de mort a Cuba i no mancava qui volia, com un tal Antonio Mir de la Rosa, "que los liquiden a todos". Com és lògic, García Dávila afirma que sempre va cercar la justícia i la imparcialitat. Però el tema continua obert i no manquen els testimonis que parlen d'execucions del tot arbitràries.