El motí dels burques

L'any 1766, el marquès d'Esquilache, secretari d'Hisenda del rei Carles III, va voler promulgar una norma municipal per mirar de posar ordre en els carrers de Madrid. Es tractava de prohibir l'ús de la capa llarga i del capell d'ala ampla, tot perquè abillats d'aquesta manera els madrilenys podien amagar la cara, el rostre i les armes, i fer impunement tot tipus de malifetes, talment les que veiem descrites a les novel·les del capità Alatriste, de Pérez Reverte. El marquès d'Esquilache era italià, i el que provava era de fer entrar el país en la modernitat de costums, no en va també es va encarregar de pavimentar els carrers -i de prohibir-hi cagar i pixar, com ara tornen a fer a Barcelona- i d'il·luminar-los.

La norma d'ordre públic que prohibeix l'ús de tot tipus de vestit que pugui afectar la seguretat ciutadana ve d'antic, doncs, i no té cap tipus de connotació racista o intransigent amb les diferències, com ens volen fer creure alguns ximplets, impotents davant dels reptes que suposa el burca en els carrers de les nostres ciutats. També és per raons de seguretat que no s'ha de permetre que es llueixi aquest tipus de vestit, però sobretot perquè imposa una submissió vergonyant, una murada que impedeix a les dones l'accés al procés emancipador.
També les dones del nostre país -pel que veiem a les fotografies que ens mostren com es vivia a Espanya i Mallorca fins a la meitat del segle XX- havien d'anar amb els cabells tapats amb un mocador, i hi havia molts lloc públics on no hi podien entrar soles, i fins als anys setanta no van poder obrir un compte bancari sense autorització marital o paternal. Les ploraneres andaluses, contractades per fer el ploricó en els funerals, solien tapar-se també tota la cara.

Tot això ha canviat, per fortuna; i a ningú d'aquell temps se li va acudir esgrimir cap "diferència cultural" per mirar d'immunitzar l'arribada de valors emancipadors en la vida del nostre país. Els opositors a la norma d'Esquilache també s'hi rebel·laven per raons semblants: es consideraven ferits en el seu orgull, qüestionats -per un italià!- en la seva habitual manera de fer les coses.

I aquí volia arribar; per molts, el debat sobre el burca no és un debat sobre un drap sinó sobre la islamització de les nostres societats. ¿Fins a quin punt, es demanen, pot aquesta cultura transmutar la nostra vida en comú? No podem negar-ho: si aconseguim fer de l'Islam una cultura compatible amb la democràcia, una religió que no vulgui manejar els fils de la política, un Islam tolerant, obert, sense temptacions totalitàries, haurà d'afectar en alguna mesura la nostra cultura. Un hipotètic fantasma d'islamització del continent no ens hauria de portar a tancar-nos en banda. Hi haurà d'haver un apropament una vegada s'hagi pactat un terreny comú, el qual, però, mai s'ha de dibuixar al marge dels drets humans, de la laïcitat, d'un plegat de vectors modernitzadors que van ser aixecats aquí, fruit del geni d'Europa. Hem construït una civilització dúctil, tolerant, ara bé: aquesta no s'ho pot empassar tot sense desdibuixar-se i fer passos regressius.