Els carrers són estrets, petits, molt sovint estan amagats i costen de trobar, com si amb aquestes trampes els habitants volguessin preservar-ne la intimitat, el secret dels llocs ombrívols de la ciutat en aquests dies de canícula que està fent estralls sobre cossos, flors, geranis, rosers, ànimes. La Mouraria ja ho té això, sap resguardar-se sovint dels ulls cruels i massa carnívors dels turistes que han convertit determinats carrers de l'Alfama en un parc temàtic que genera diners però que en molts de casos ha perdut autenticitat. A la Mouraria, el més enigmàtic dels barris històrics de Lisboa, encara es poden trobar vestigis de puresa, un carrer amagat, unes plantes al mig d'unes escales, unes dones a la fresca que conversen, adolescents que criden amb veus agudes altres adolescents perquè surtin, les finestres estan obertes captant les fresques que davallen pel pendís del castell fins a perdre's en la plana deserta de Martin Moniz o en els barris foscos d'Intendente. A la Mouraria la vida és el renou del vent en passar pel mig d'un llençol blanc estès a la façana sense rastres ja de nits passades, només olor de suavitzant i sabó escampada per l'aire.

Aquests són els territoris, els vorals, on es troba la Casa da Achada, en el Largo da Achada, una placeta que té fins i tot una espècie de minúscul amfiteatre on permetre els espectacles com el del cant del Coro da Achada del passat 10 de juliol. Ara anirem a aquest conjunt de veus que proclamen la revolució sempre necessària, però entrem primer a la casa, gran, espaiosa, una gran nau que comunica amb un petit pati i on els llibres i l'art presideixen aquesta sala. La Casa da Achada és el centre Mário Dionísio i està destinada a difondre l'obra i el llegat d'aquest poeta pintor o d'aquest pintor poeta, tant li fa l'ordre dels factors, perquè si s'alteren els productes segur que és perquè sorgeixi una nova màgia plàstica i textual. Mário Dionísio va néixer el 1916 al barri d'Anjos i va morir el 1993 i la seva trajectòria literària, periodística i pictòrica és de les que valen la pena, amb una primera introducció a la qual es pot arribar a través d'aquesta pàgina del mateix centre: http://www.centromariodionisio.org/biografia_mariodionisio.php. El 2008 va començar el miracle de la creació de l'associació i del centre que han de servir per difondre la seva obra i posar-la a l'abast dels historiadors i investigadors. I així, des del bell centre de la Mouraria, des d'un dels indrets més locals del món, més estretament arrelats a una realitat física, arribar al món a través de l'art i les paraules.

El món, les paraules, la música. Les veus que són una veu. Una veu que són les veus i que duen les paraules al món, tal volta per canviar el món, com a mínim per alterar que aquest món no és l'únic món possible. El Coro da Achada és això, és la veu de la consciència. Subvertiu tots els conceptes que tengueu al cap sobre una coral. Cap d'ells serveix per definir aquesta nova proposta, aquesta creació, excepte que fan música amb la veu. El Coro da Acahada va sorgir amb la idea de cantar alguns dels poemes de Mário Dionísio. I els canten i molt bé, però s'ha convertit a més a més en una gran família que canta la revolució o les revolucions. En el seu repertori hi ha peces en portuguès, en espanyol, en francès, en anglès, en italià. I des del 10 de juliol en català. 10 de juliol. Cal no oblidar la data. En una plaça de Lisboa, al bell cor de la Mouraria, unes dues-centes persones estaven veient un grup humà de les procedències geogràfiques més diverses i de les edats més variades cantar una cançó en català per primera vegada. Era L'estaca, de Lluís Llach. Mentre 1,5 milions de persones es manifestaven al carrer per reclamar la llibertat de Catalunya, a Lisboa ens incitaven a estirar fort, tots junts, perquè així segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar. El Coro da Achada és això. És la constatació que encara hi ha molt per fer i que tot és possible.