Va ser difícil accedir al tronc principal de la manifestació. I allà estaven: il·luminats per la brillantor del sol de Catalunya. Vaig arribar acalorat i confós, immers en la multitud cridanera. Hi havia al·lots, barbes, samarretes suades, cabells blancs, cadires de rodes, immortalitat de cuixes daurades i escots incitants, decadència enfadada amb dentadures postisses, llibertat, els nostres diners, Estat contra Estatut, Espanya i Catalunya, banderes, un helicòpter, la gallineta ja s'ha cansat, dos helicòpters, memòria de versos immortals, globus plens d'una esperança indòcil, càmeres assedegades de directe, tot plegat una realitat que vessava més enllà de límits perceptibles.

El passeig de Gràcia estava col·lapsat; en la llunyania, centenars de banderes, tumult i saragata, i el tropell, que era multiforme, alegre, policolor: la gent semblava haver sortit també de les clavegueres. Burgesos de l'inframón, pares de família amb posat revolucionari, dones penjant de les cornises, menestrals, un cec que ho veia amb més claredat que els presidents socialdemòcrates. I jo que avançava cap a la medul·la del festeig, amb la intrepidesa d'un fidel que s'apropa al Mestre. La llibertat es podia tocar: se sentia a la punta de la llengua, era un regust al paladar -el cel de la boca-, similar al que deixa la contemplació d'un gran quadre, aquell rastre a l'ànima d'un llibre sensacional, la degustació d'un arròs melós amb llamàntol. La vida és nostra: tot ens pertany, i l'impossible tan sols és una inconveniència. Per sort, corria un ventet esbravador.

Si ens haguéssim agafat de la mà potser hauríem pogut prendre el vol, ressuscitar els morts, escoltar durant uns segons la paraula d'un Déu sadollat d'ironia. Hauria dit que sí a una oferta de matrimoni. Els telèfons havien deixat de sonar. La gent captava imatges amb càmeres digitals, reculls de llum d'un caos instantani. La música també arrossegava i feia el seu paper, i tothom estava tan estretament apinyat que es produïa un efecte de transformació mística. I jo que pensava: 'd'això es tracta'.

La sang i el somriure de tothom, l'ambició de tenir un país ple de si mateix, lliure de mala fe i de grisor de baixa volada. Els moderats lluïen les ganyotes més desencaixades. Tot això es dilatava pels carrers, corria com un murmuri que insuflava els càntics, les rialles, les promeses per fi alliberades després de tants anys d'estrès i d'empassar-se les granotes més lletges.

Jo no sé què passarà ara. Mai he deixat de creure en els herois. Aquest estiu m'he d'inventar una nova ideologia. Els escriptors som els últims guardians de les coses sagrades. La nostra llengua. Una llibertat que no exclou sinó que s'alça, plena de llum i de promeses cíviques. Catalunya ha parlat. Estem aquí per créixer i donar sentit a les grans paraules que van inventar els nostres padrins: llibertat, democràcia, pau, diàleg, nació, Estat, tolerància, Il·lustració, violència, Romanticisme, autonomia, amplitud, t'estim, llei, justícia, tribunal, intimitat, fantasia, malestar, bellesa, vida i mort.

Sí, aquí ningú roba ni mata. La fartum.