Sang inútil?

En el cas de la franja de Gaza, potser més que en cap altre lloc del món, aclapara la sensació que la història es repeteix. Una vegada més, l'opció militar ha estat decidida pel Govern de l'Estat d'Israel, en aquesta ocasió per impedir l'arribada d'ajut humanitari. Un nou bany de sang s'ha afegit a la violència endèmica que s'ha apoderat d'aquest racó del món. L'objectiu israelià era sens dubte afeblir Hamàs, el radical Moviment de la Resistència Islàmica, que governa a Gaza. Però això implica oblidar que les tesis extremistes creixen més quan s'imposa la violència, la diplomàcia resta eclipsada i l'Autoritat Palestina esdevé un actor secundari.

Des de la seva fundació el 1987, Hamàs ha fomentat, amb més o menys decisió, els atacs suïcides contra Israel i el llançament de coets a les regions properes poblades per israelians. A més, ha cridat a reemplaçar Israel per un estatpalestí islàmic. En un primer moment, les autoritats israelianes els deixaren fer, ja que suposaven un enorme factor de divisió en el camp palestí. Fins i tot hi ha qui diu, sense aportar proves, que reberen un cert suport dels serveis secrets israelians.

L'oposició de Hamàs als Acords d'Oslo (1993), quan semblava que la pau era possible, fou frontal, i en això coincidien amb els sectors més durs d'Israel. Precisament, Hamàs va fomentar decididament la "Segona Intifada" (iniciada el setembre del 2000), implacablement reprimida, sobretot pel govern de dretes i nacionalista d'Ariel Sharon (que arribà al poder el març del 2001).

Mentre se certificava la defunció del procés de pau, centenars de dirigents i quasi tots els fundadors de Hamàs varen esser assassinats per les forces armades israelianes. Però tot això no va impedir el creixement d'aquest moviment islàmic. Ben al contrari, l'espiral de violència, la manca d'expectatives d'assolir la creació d'un estat palestí i la corrupció al si de l'OAP afavoriren l'expansió d'un fonamentalisme religiós força irracional. Així, el 2006, Hamàs guanyà els comicis parlamentaris palestins.

Es va signar un acord per crear un Govern d'Unitat Nacional i semblava que tots els grups palestins es radicalitzarien. Però aviat esclataren els enfrontaments entre l'OAP i Hamàs, que el juny del 2007 passà a governar Gaza. Des d'aquest moment, la Franja fou bloquejada econòmicament per Israel, amb el suport d'Egipte, i proliferaren els coets llançats des de Gaza contra la població israeliana. Com sempre, la resposta d'Israel fou excessiva, l'atac a gran escala, amb centenars de morts, del desembre del 2008 i gener del 2009.

Per cert que, paradoxalment, Gaza no té un dels pitjors problemes que pateixen els territoris palestins, la presència de colons jueus al si del seu territori. La guerra del 1967, una de les fites bàsiques en l'enverinament de la qüestió del Pròxim Orient, va fer d'Israel una veritable potència colonial que s'apoderà de tres regions poblades per àrabs palestins, Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, així com dels alts del Golan, que pertanyen a Síria, i de la península del Sinaí, d'Egipte.

Però encara fou pitjor que permetés que milers de colons jueus s'instal·lassin en aquests territoris. Afortunadament, es va retirar ja fa temps del Sinaí (1982) i, recentment, culminà el tancament de les colònies jueves de Gaza (2005). Però a Cisjordània, encara hi ha més de 300.000 colons hebreus en 121 indrets diferents! El cas de Jerusalem Est també és ben complicat, amb 192.000 colons israelites i una Llei del Parlament israelià del 1980 que annexionava aquesta zona i feia de Jerusalem "sencera i reunificada" la capital d'Israel.

En el Pròxim Orient el camí cap a la pau és un autèntic laberint i faríem malament de donar-ne totes les culpes només a una de les parts enfrontades. Però Hamàs a Gaza i els assentaments jueus en els territoris palestins són dues de les qüestions que dificulten el més mínim diàleg.