Salut i comunicació

Es pretén normalitzar així aquesta situació dins l'Ib-Salut, adaptant-la al fet específic de manca de professionals i amb unes exigències més tolerants a l'hora de valorar els coneixements del català, a diferència dels altres funcionaris i treballadors de la nostra comunitat autònoma, on se'ls aplica la llei de normalització lingüística com a norma general. Es tracta, per tant, d'un decret raonable amb la intenció de garantir uns mínims a hores d'ara inexistents, sense destorbar que cap facultatiu no es pugui incorporar al nostre servei de salut a causa del desconeixement de la nostre llengua, amb un període d'adaptació i aprenentatge del català per demostrar uns coneixements mínims. Endemés, es duu a terme un pla formatiu específic per a les proves d'accés vinents mitjançant classes intensives i s'exclourà el requisit de conèixer el català en aquelles categories en què es comprometi l'activitat assistencial.

Es tracta, per tant, d'una condició irrenunciable i no es pot preservar només com un simple mèrit curricular. No hem d'oblidar que la comunicació metge-malalt és la clau de la praxis mèdica, sobretot quan la persona que requereix l'assistència és major i ha d'explicar per primera vegada el que li passa a un professional que no coneix. La història clínica recull tota aquesta informació que relata el pacient a requeriment del metge i no es podrà fer un diagnòstic encertat si el diàleg no ha tingut lloc. És ben evident que els serveis mèdics estan atesos, de cada cop més, per facultatius d'altres comunitats autònomes i per estrangers arribats recentment des dels seus països d'origen, a causa principalment de la manca de professionals que actualment pateix el nostre sistema sanitari. Però aquesta contractació de metges d'altres indrets per a intentar solucionar aquest buit assistencial es veu agreujada a l'hora d'adequar les capacitats dels professionals contractats a les necessitats del nostre poble, com ara el coneixement de la llengua que utilitzam per comunicar-nos.

Hom se n'adona quan adverteix la importància de la llengua pròpia per manifestar-se, i és evident que molts d'aquests metges no han rebut un ensenyament bàsic de català per a poder atendre correctament els pacients. Una llengua transfereix missatges però sempre segons el que significa per a la persona que escolta i no tot el que vol expressar per a la que parla, agreujant-se quan la comunicació es realitza mitjançant una llengua que no és la que s'utilitza habitualment per pensar, parlar o manifestar qualsevol sentiment. Hem de ser conscients, idò, de les limitacions que patim quan hem d'expressar el que desitjam o el que sentim amb una llengua que no és la que utilitza el que ens escolta, o al revés. La interpretació dels significats o la recerca d'expressions encertades seran sempre molt superiors quan traslladam directament el pensament a una llengua que utilitza el mateix patró.

Els majors són els que visiten amb més freqüència els serveis de salut i crec que no podem permetre la seva atenció mèdica per un professional que no coneix la llengua que parlen. No hem d'oblidar que els pares i padrins han significat un vertader santuari lingüístic durant aquells anys de persecució de la nostra llengua i per tant no es mereixen aquest menyspreu. Obligar-los a anar als centres sanitaris acompanyats d'un familiar o d'un amic que els pugui ajudar a dialogar amb un metge que no coneix el català és del tot imperdonable. La nostra llengua pateix una problemàtica que va més enllà del caire polític o social. Els fòrums mèdics i els nostres dirigents són conscients de les alteracions que aquestes mancances lingüístiques poden provocar als ciutadans, independentment de la condició i de l'edat que tenguin. És evident que l'Administració ho ha permès per una manca de professionals i fins fa poc no ha tingut cap opció per posar-hi remei. Crec que no està de més obligar aquests professionals a conèixer la llengua autòctona, ja que la dilació que aquesta mesura pot provocar es veurà, i de molt, superada. Els pacients i usuaris dels serveis de salut així ho demanen, encara que alguns sectors polítics, sindicals i socials defensin una regulació tan llunyana com a inexistent, quant a la defensa de la nostra llengua.

Aquestes ingerències adverses dins l'àmbit sanitari no fan altra cosa que empitjorar encara més la desitjada normalització lingüística. Hem de posar remei a la patologia lingüística que pateixen molts de ciutadans de la nostra comunitat i és evident que estam dins un procés de substitució lingüística, on el castellà ha anat agafant àmbits de la llengua pròpia, que es materialitza en uns sentiments d'autoodi i deslleialtat cap a la llengua minoritzada que ve a ser com la síndrome d'Estocolm, i fins i tot acceptam mots i formes incorrectes i, contràriament, no reconeixem les certeres, segurament perquè el nostre llenguatge no ha estat contrastat per les normes inherents a la llengua escrita. Moltes vegades tendim a donar les culpes als altres de les nostres mancances, però és evident que ens hem d'esforçar per no quedar enrere en qüestions tan primordials i al mateix temps tan menyspreades com les lingüístiques.