Els responsables d'UGT i de CCOO han de passar per força una mala hora. Preparen un seguit de vagues que posen l'estora al PP perquè recuperi el poder, però no tenen cap altre remei. El Govern autonòmic també viu un drama: retalla el sou als funcionaris quan fa tres anys que desenvolupa una política legalista i estricta, feta a mida del que agrada a la majoria de funcionaris. I Zapatero també està desfet: de convertir-se en el messies de les polítiques socials, ara és l'abanderat de l'abaratiment de l'acomiadament, el congelador de les pensions i el gran retallador de sous. Homes i dones d'esquerres preparen vagues. Altres homes i dones d'esquerres intenten oposar-s'hi. I el PP desplega veles.
Com s'explica aquesta elefantiàsica contradicció? És senzill d'entendre. Obrim els ulls: a l'Estat espanyol hi mana la dreta de bon de veres, una dreta germànica, de suport total a les empreses i bolcada en la reducció del sector públic, sobretot a les colònies de la perifèria. A l'Estat espanyol, com a Grècia, com a Portugal o com a Irlanda, la madona és Angela Merkel, autèntica cuinera de l'euro i que mou com vol els fils de Brussel·les. Ideològicament, Merkel és molt a prop del PP.
Tanmateix, Zapatero ha de fer la política econòmica que ordena Berlín. I d'aquí ve tota la vall de llàgrimes: els sindicats, contra els seus propis partits. I els seus partits, farcits de funcionaris dins les seves files i entre els seus càrrecs públics, envestint la classe funcionarial. Seria de teatre de l'absurd si no fos veritat. Però és així: si al Bundestag diuen ja, és ja. I si diuen nein és nein. La resta són serveis mínins, cante hondo i zapateao.
