El país i els seus artistes

En el nostre cas, hi ha moltes raons perquè la cultura sigui, si no el primer, un dels més importants i fiables indicadors de la marxa d'un país. Aquesta realitat no la desdibuixa el fet que una mateixa cultura es desenvolupi en territoris comunitaris diferents, perquè en cadascun d'ells presenta trets específics, sovint amb capacitat ells mateixos de descriure panorama en el seu conjunt.

La nostra cultura ha fet i fa aportacions singulars a la cultura universal -com ja ho proclamava el lema de Frankfurt cal·ligrafiat per Miquel Barceló-, però no hem d'oblidar, tampoc, que cultures de no gaire gruix poden contenir el germen del geni tant com altres d'implantació territorial més extensa. És en el desenvolupament de la cultura de dia feiner, per dir-ho així, on hem d'anar a pellucar els símptomes que ens ajudin a diagnosticar l'estat general del país.

Una de les primeres dades significatives seria la consideració de la gent per la cultura, els seus artistes, escriptors, músics... Ben lluny de pensar en el manteniment de la cultura per la subvenció, és en la resposta de la societat, en la recepció que fa la societat de la producció cultural, que trobaríem les claus per al coneixement de l'estat general de coses.

No m'atreviria a dir que en el nostre petit país insular la recepció de la producció cultural reveli un bon estat general de coses. És un país que llegeix poc -i això es nota molt en la política, aquest mirall lamentable de la societat; en el carrer, vagis on vagis-, un país que no té la cultura en un lloc preferent en la seva escala de valors.
Sense haver-nos de traslladar a una altra cultura, però sí a una altra comunitat, hem d'anotar la, com a poc, potència del Principat en la creació d'infraestructures, de campanyes de divulgació i de tota casta d'estímuls i recordatoris per coadjuvar a una més plena assumpció de la cultura per la societat -encara que mai a l'alçada de la quantitat i la qualitat de la seva producció cultural. La mateixa condició demogràfica explicaria aquesta potència, en la qual també hi ha un component de tradició no gens menyspreable.

Però, així i tot, i com a ciutadans culturals que som de totes les comunitats autònomes amb les quals compartim cultura, hem de lamentar que la situació del Principat també presenti bosses de misèria cultural que, damunt del paper, semblarien en principi més pròpies de països sumits en una indigència comuna. No aneu a cercar els casos d'aquesta misèria en els sectors marginals, en els àmbits alternatius, en persones concretes absorbides per l'experimentalisme.

Ans al contrari: un dels artistes músics més valuosos de Catalunya, Toti Soler, que acaba de presentar Tres vides, un àlbum que recull tres DVD, deia l'altre dia a les pàgines de l'Avui que "l'estiu que ve és un desert, ja veuré de què viuré": no és un joc de paraules ni un travallengua, és un símptoma d'un mal que es manifesta en l'abandó amb què el país pot arribar a mantenir els seus millors artistes, mentre s'engreixa amb productes culturals de baixa intensitat i altament nocius per a la salut.