Els homes del desert (1926)

"L'àrab era continent per naturalesa, i el costum generalitzat del matrimoni havia quasi abolit en les seves tribus les relacions irregulars. Les dones públiques dels escassos poblats que vàrem trobar en els nostres mesos de córrer el país no haguessin pogut donar abast a les nostres tropes, fins i tot en el cas que tal menjar tot pintat hagués resultat apetitós per a un home sa. Repugnant tan sòrdid comerç, els nostres joves començaren amb indiferència a calmar mútuament les seves poques necessitats en els seus cossos nets -recurs que, en comparació, semblava asexual i quasi pur.

Més endavant, alguns començaren aquest acte estèril i juraven que l'estremiment de dos amics sobre la sorra suau, amb els càlids membres fusos en una abraçada suprema, trobava, ocult dins l'ombra, un coeficient sensual de la passió mental que soldava les nostres ànimes i els nostres esperits en la flama d'un esforç comú. Alguns, finalment, anhelant castigar desitjos que no podien domar del tot, trobaven que era un orgull salvatge degradar el seu cos i s'abandonaven de manera esquerpa qualsevol hàbit que prometés dolor físic o immundícia. La qüestió és que jo vaig esser enviat a aquests àrabs com a estranger incapaç d'entendre els seus pensaments o compartir les seves creences, però encarregat de conduir-los endavant i de desenvolupar al màxim qualsevol acció que pogués resultar profitosa per a la guerra que Anglaterra sostenia.

Si no em vaig poder apoderar del seu esperit, vaig aconseguir si més no encobrir el meu, i anar entre ells sense fregades evidents, sense discòrdies ni crítiques, però tot exercint una dissimulada influència. Vaig esser, doncs, el seu company i no seré el seu apologista o el seu defensor. Avui, en les meves antigues vestimentes, podria fer d'espectador, obeint els convencionalismes del nostre teatre. Però és més honorable assenyalar que aquestes idees i accions s'esdevingueren aleshores d'una manera natural. El que ara ofereix un aspecte de sadisme o de disbauxa semblava allà una rutina inevitable o sense importància. Teníem sempre sang en les nostres mans; ens ho havien autoritzat. Ferir i matar semblaven dolors efímers, tan breu i tan enconada era amb nosaltres la vida. Amb tan gran dolor de viure, el dolor del càstig havia de ser despietat. Vivíem i moríem al dia.

Quan hi havia raó i desig de castigar, ho fèiem tot d'una, el fusell o el fuet sobre la carn adusta del pacient, i el cas no tenia apel·lació. El desert no proveïa de les penes lentes dels tribunals i les presons...". Escrivia això Lawrence d'Arabia en el llibre publicat en aquestes dates i que es titulava The Seven pillars of Wisdow, una magnífica relació d'un dels més curiosos episodis de la Primera Guerra Mundial en els territori del proper Orient. Militar, diplomàtic, arqueòleg, escriptor, Thomas Robert Tighe Chapman (1888-1935), conegut universalment com a Lawrence d'Arabia. Va saber atreure els àrabs a favor de la Gran Bretanya i conduí la seva rebel·lió, amb molt èxit, contra el domini otomà d'Aràbia, Palestina i Síria. La seva principal victòria fou la conquesta de Damasc.