La paraula oculta (1944)

Des d'ahir em trob força malament. He vomitat, em fa mal la panxa i sembla que sobre mi s'hagi buidat el sac de les dissorts. Avui estic una mica millor, tenc una fam canina, però per una nit m'haig de privar de les mongetes vermelles. Amb Peter estan amb molt bones relacions. El pobre al·lot ha de menester que l'estimin en més mesura que jo mateixa. Es posa vermell quan em fa la besada de comiat i sempre en vol una altra. El podré consolar de la pèrdua de Mouschi? Això no té importància. El cas és que és feliç des que sap que algú l'estima. Després de la difícil conquesta he pogut dominar la situació, però no per això has de pensar que el meu amor ha minvat. Peter és adorable, però, pel que fa al fons del meu ésser, ho he protegit molt prest. Si vol trencar aquesta cuirassa haurà de fer servir una llança més poderosa...".

Escrivia això Ana Frank, una al·loteta de tretze anys, jueva, bonica, amb una intel·ligència extrordinàriament vivaç, de fort caràcter, decidida, sensible, impressionable, amb aspectes de dona sense deixar de ser una nina. En els seus escrits és curiós observar una barreja de frescor escolar i maduresa domèstica. Com els membres de la seva família s'havien hagut d'amagar dels nazis. Eren vuit persones. I un recinte secret a una fàbrica abandonada. Esperaven, tots ells, ocults, que acabàs la guerra. Però algú, sempre hi ha algú amb pell del diable, els denuncià. Quina cosa més trista! N'hi havia prou amb una paraula per a tacar-se les mans amb sang innocent. I tanmateix ho feien i ho tornaven a fer... Assassins de boca verinosa que sobrevisqueren a la derrota feixista... Mentrestant, tot el que podia fer una xicota com Ana Frank era llegir, llegir sempre seguit, els pocs llibres dels quals disposava.
Una tasca de talp intel·ligent, el més intel·ligent de tots els talps i també el més jove.

De la lectura sorgia aleshores l'escriptura. Havia après a autoanalitzar-se. No volia ser encara una escriptora. Escrivia només per a si mateixa, sense recrear-se amb cabòries ximples, sense voler sorprendre ningú. Parlava de sentiments, d'angoixes. Alguna vegada pensa en Déu i parla de Déu, com per exemple quan escriu: "Per a tots aquells que tenen por, que se senten tots sols o dissortats, el millor remei consisteix a sortir a cel obert i trobar un lloc solitari on poder estar en comunió amb el cel, amb la natura i amb Déu. Només aleshores experimentarà la sensació que les coses estan bé com estan i que Déu vol veure la gent feliç dins la natura senzilla i hermosa...". El maig del 1945, quan l'alliberament de França ja era un fet, Ana Frank moria de fam i malaltia en el camp de Bergen-Belsen, al cap de vuit mesos de ser presonera. Els aliats no arribaren a temps de perllongar la seva fràgil vida.