L'hora de l'autocrítica

El miracle que necessita el Madrid no és altre que el fracàs del seu club "arxienemic". D'aquesta manera, els madridistes no poden guanyar mai, sinó que, més aviat, els de Can Barça haurien de perdre la Lliga. Si traslladam el símil al terreny polític, aquí, a la nostra petita i absurda realitat, la cosa empitjora encara més, perquè no hi ha cap partit que pugui perdre o guanyar el que realment no ha tengut mai. Les darreres enquestes electorals, de manera molt general, situen els conservadors populars en la majoria absoluta, gràcies a la desaparició dels uemites, i els socialistes en un augment d'escons a costa de l'esquerra nacionalista. Així, si es compleixen les "prediccions electorals" a les Illes, ens tornaríem a situar com fa dues legislatures, amb un PP totpoderós i impune davant la justícia i les urnes.

L'explicació d'aquest comportament electoral és que els votants prioritzen l'eficàcia en la gestió política davant la corrupció, mentre que el votant d'esquerra exigeix l'honradesa dels seus polítics. Encara que és, sens dubte, una explicació tan vàlida com qualsevol altra, a les Balears perd tot el sentit i torna gairebé una gran befa. I és que parlar d'eficàcia després del metropiscina; del velòdrom que no pot acollir competicions de ciclisme internacionals, ple de cruis i amb un ascensor que no va enlloc; dels dos-cents milions pagats per la maqueta de l'enèsima obra faraònica de l'ínclit Matas; de les inauguracions de centres que mai varen arribar a funcionar; de l'esbucament, amb nocturnitat i premeditació, del pont de Palma; dels parcs inaugurats i reinaugrutats, dissenyats i redissenyats amb tots els despropòsits possibles; dels lloguers convenients d'empreses públiques; de les construccions públiques a preu de palaus medievals; de les empreses públiques com a falses portes de col·locació laboral del partit...

Si això és eficàcia, cal que ens comencem a confessar ja, perquè el càstig diví a Grècia no serà res comparat amb el que ens tocarà a noltros. Malauradament, aquí, i així ens va, no hi ha hagut ni bona, ni eficaç, gestió de la cosa pública. La caixa no ha estat més que el botí per a uns pirates de cada pic més grassos i més nombrosos. És una realitat trista que s'hauria d'assumir amb valentia, sense justificacions absurdes de pretesa eficàcia. Basta una ullada pels sumaris judicials per veure que els senyors de les nostres possessions no són ni llestos ni eficients ni intel·ligents, sinó que s'han convertit en la caricatura de l'especulador; són com a ninots de falla: ostentosos, ridículs, sectaris i previsibles. Si, malgrat tot això, finalment les urnes revaliden amb una majoria absoluta aquesta passada gestió, caldrà plantejar-se en veu alta i amb valentia allò que molts sospitam: no seria, la nostra classe política dirigent, un reflex fidel i exacte de la classe de societat que som?