El trist conreu de les lletres (1837)

"Des que a Espanya hi ha literatura, s'ha anat repetint constantment que dins ella no hi pot haver literats; i essent-ho els mateixos que diuen això, precís serà creure'ls sota paraula i convenir amb ells que el conreu de les lletres no és entre nosaltres el millor gènere de conreu. I si hem de dir la veritat, què és un literat, merament literat, en la nostra Espanya? Una planta exòtica a qui cap arbre presta la seva ombra; au que passa sense posar niu; esperit sense forma ni color; flama que es consumeix per tal d'enllumenar els altres; astre finalment, desprès del cel sobre una terra ingrata, que no coneix el seu valor.

Si, confiat en la superioritat del seu geni, no va saber unir l'elogi als dots de la seva eficàcia; si, mirant amb menyspreu els interessos materials, no encertà a demanar el favor d'un poderós, favor minvat que, decantant-lo de les seves nobles ocupacions, el converteix en llepaculs d'ofici o en mecànic oficinista; tot el seu saber, per gros que sia, bastarà tal volta per conquerir-li un lloc distingit a les cròniques literàries del país; potser la posteritat lloarà el seu gest, potser aixecarà estàtues a la seva memòria; però, mentrestant, la seva vida s'ha de consumir angoixada enmig de les tristes privacions, i aquell profund despit que produeix dins l'ànima el desdeny injust ha d'abreujar els seus dies, i poc després el conduirà a l'ignorat sepulcre, que vanament cercaran els seus futurs admiradors."

És un fragment de l'article de Ramón de Mesonero Romanos Costumbres literarias, de l'aplec Escenas costumbristas, en el qual es conta la difícil situació dels artistes i escriptors a la primera meitat del segle XIX... En referència als autors dels segles XVI i XVII, no dubta a dir, mitjançant les seves iròniques exposicions, que els treballs d'aquelles grans figures no els pogueren assegurar una confortable subsistència ni poder fer un llegat als seus fills, llevat de la glòria d'un llinatge il·lustre.

"Lope de Vega devia molts doblers en el moment de la seva mort i això després d'haver escrit dos mil comèdies, que els còmics solien cobrar a 500 reals, i altres moltíssimes obres; Calderón va vendre tots els seus actes sacramentals a la vila de Madrid per 16.000 reals, i Miguel de Cervantes va haver de demanar l'ajut d'un magnat per poder donar llum a l'obra immortal que havia de ser el primer títol de la glòria literària del país...".
Insistia, doncs, Mesonero Romanos en el menyspreu que els que treballaven l'art i la cultura locals havien de suportar, fins al punt de "menjar-se les ungles en un atac de fam", i això no tenia res de romàntic... "I per singular contradicció, aquells propis escrits, sota els quals s'amagava una elevada posició social, serveixen al mateix temps per tal que l'inhumà botiguer hi emboliqui les panses de Màlaga o els formatges de Rochefort".