La mantega i el martell

Explicava el catedràtic d'Economia Xavier Sala i Martín -en una entrevista televisiva amb Josep Cuní- que els jugadors de futbol que acaben destacant en el món professional han nascut durant els tres primers mesos de l'any. Estadísticament s'ha demostrat -Sala i Martín es feia ressò d'uns estudis- que una gran quantitat de jugadors excel·lents van venir al món durant la primera meitat de l'any, i els millors, durant els primers tres mesos. ¿Per què? L'explicació és senzilla i alhora reveladora: quan es construeixen els primers equips en la categoria de benjamins, els al·lotets més formats -més forts, més destres, més ràpids- són els nascuts els mesos de gener, febrer i març, els quals porten uns mesos decisius d'avantatge en desenvolupament corporal, muscular i mental als nascuts en l'últim període de l'any (exceptuant els naturalment forçuts i destres).

Això, com és evident, els porta a destacar, a sortir amb la pilota als peus en les curses, en cos a cos o en els regateigs, i a agafar la iniciativa en tessitures crucials, com és el xut dels penals o l'execució de les faltes. Es produeix un aprenentatge per reforç, doncs: els més forts són els més preparats, i, com que destaquen, reben els aplaudiments, els premis, acudeixen a seleccions i s'imposen als altres, els quals -poc o molt desenganyats- ja no s'apunten a jugar a les altres categories. I així continua el filtre, fins que només els millors entre els millors arriben al futbol professional. Tot això no treu mèrit als futbolistes, però ens posa sobre la taula que no hi ha condicions de partida idèntiques per tothom.

És el que li deia el seu pare al narrador de la novel·la El gran Gatsby: "Sempre que et vinguin ganes de criticar algú, recorda que en aquest món no tothom ha tingut els avantatges que tu has tingut". ¿Hi ha avantatge més gran que començar a competir amb els menuts de l'anyada? I sense negligir gens la importància dels referents i dels suports, de les lliçons ben apreses per sobre de les aptituds suposadament naturals. En una altra entrevista supèrbia a El Periódico, el mallorquí Jorge Lorenzo, el pilot de motos, deixa anar aquesta observació genial: "Jo vaig aprendre a pilotar, a córrer, identificant-me amb la mantega i el martell. Quan la meva mare em feia l'esmorzar, jo em fixava com estenia la mantega sobre la torrada, perquè ho feia fent anar el ganivet amb una gran habilitat, amb finor, estenia la mantega per tota la torrada sense sortir gens ni mica del lloc.

I, quan observava el meu pare al taller, em fixava en com donava cops amb el martell, també amb precisió, amb ritme, exactitud mil·limètrica i regularitat. Per això vaig voler ser, i em sembla que ho he aconseguit, mantega i martell alhora: fi i regular, suau i precís a la pista, constant".La mantega i el martell, la mare i el pare. La força, la subtilesa, el referent. Lorenzo complirà vint-i-tres anys aquest pròxim mes de maig, el cinquè de l'any, motorista.