Les dues UM

Un partit que ha tengut quatre presidents en manco de tres anys, que està assetjat per escàndols de corrupció, que per aquesta última raó pateix un descrèdit social enorme, que ha hagut de viure dimissions traumàtiques, que té els tres anteriors presidents que hi han deixat de militar, que passa per la pitjor situació de la seva història -tan greu com que cap altre partit no ha passat per res semblant-, que ha sofert la convocatòria de dos congressos extraordinaris en només nou mesos i que només té un any per endavant per enfrontar-se a les eleccions, és un partit que està necessitat d'unitat i pau interna si vol sobreviure. Així pareixia que ho havia entès tota la militància. Tanmateix, i de forma sorprenent, resulta que aproximadament una tercera part de la militància que anà al congrés de dissabte passat va decidir negar la confiança al president reelegit, Josep Melià, i a la nova direcció. Incomprensible.

UM va triar per fer el congrés el mateix lloc on féu el seu el PSM el 2004. Deu ser un lloc maleït per a aquestes coses. Perquè si no és per intervenció d'estranyes i malèfiques forces extraterrenals no es pot comprendre el desastre de dissabte passat. No existeix cap raó lògica per aquesta tercera part de desafecció a Melià i a la nova direcció. En les circumstàncies en què està morint UM, res no pot ser més important que intentar salvar la vida. No obstant això, de bell nou una tercera part de la militància present al congrés decidí seguir amb les misèries de sempre, posant pals a les rodes i, de fet, apostant per la mort de tots abans que donar un vot de confiança a Melià. Només hi pot haver tres explicacions: la maledicció, ser curts de gambals o tenir objectius inconfessables.

Els comentaris fets per periodistes que hi eren, al congrés, indiquen que la terrible situació per la qual passa el partit es notava, i molt. Relativament poca assistència, gens d'alegria, res de sopar de germanor i festiu -com en d'altres congressos- i, sobretot, molt de mal rotllo incomprensible que es traduí en la sorpresa de la tercera part de boicot a Melià. Símptomes de depressió interna que s'avenen amb la sensació externa sobre el futur que espera a aquest partit. I ara què? Quan en circumstàncies com aquestes una gentada tal es comporta així, el que estan dient és que no creuen amb el projecte del partit. Almanco a Palma Melià segueix tenint no ja un problema molt greu sinó una llosa que l'està llastrant molt perillosament. És com una corda pel coll fermada a una pedra. Si no talla la corda la pedra el s'endurà al fons de la mar. Ja s'ha dit aquí d'altres vegades: el perill més seriós per a UM ve de l'existència de dos partits de fet, Palma i la resta.

És comprensible que Melià hagi volgut sumar, no deixar ningú a l'estaqueta, però -igual que passa a Bauzá en el PP- per molt bona voluntat que hi hagi posat tanmateix -en tot, però sobretot en política- no es pot agradar mai a tothom. El cop per a Melià és fort, perquè surt més dèbil del congrés de dissabte que no hi sortiren dels seus congressos respectius en què foren elegits presidents Miquel Nadal i Miquel Àngel Flaquer. La unitat sota les mateixes sigles és una mera aparença sense contingut. Palma va a la seva bolla i l'actitud en el congrés és una mostra que hi ha gent que s'estima més una brega que un bon sopar. O Melià ho accepta i actua en conseqüència o el futur d'UM s'anirà obscurint a marxes forçades.