La mort d'un home cabal

Ha mort Àngel Gil. Va ésser torero i ha estat custodi de la memòria i de l'obra literària de Miquel Àngel Colomar. Les banderes de les institucions haurien de penjar-se a mitja asta perquè rarament trobem una persona tan sencera com Gil. No ho faran, perquè l'ètica cotitza a la baixa. Jo he portat dos o tres anys una fotografia seva a la guantera del cotxe. Era una còpia ampliada d'una de més petitona, dels anys quaranta, a la qual se'l veia vestit de torero. Vaig emmarcar-la amb la intenció de regalar-la-hi. Passaren els mesos i els anys i no ho vaig fer. Parlàvem per telèfon o ens topàvem pel carrer, i jo encetava o tancava la conversa dient-li que aniria a casa seva perquè tenia una cosa per a ell que li faria il·lusió. Fa uns dies vaig comprovar que la fotografia emmarcada continuava a la guantera, i em vaig comprometre a lliurar-la-hi tan aviat com hagués enllestit la feina que em tenia ocupat. No hi he estat a temps.

Suposo que el cor, que tantes vegades li havia dictat el comportament, va fallar-li. Era major, encara que jo no l'hi fes. Va néixer l'any 1922, en uns moments de convulsions socials importants. Aleshores Palma era una ciutat renouera. Els infants jugaven pel carrer, i tots els carrers conduïen a la Plaça de Toros. Àngel Gil va decidir que volia ésser torero, perquè molts d'al·lots ho volien ésser. Admiraven Delmonte, Quinito, Pericàs... En temps de guerra, encara, va conèixer Miquel Àngel Colomar, acabat de sortir de can Mir i apartat, per decisió del govern, de qualsevol activitat periodística. Colomar era un expert en tauromàquia i va assessorar dos joneguers que despuntaven: Àngel Gil i Gabriel Verd (que s'anunciava amb el nom de Gabriel de Lucas). De Gil en destacava, Colomar, el valor i la personalitat. Tanmateix, no va arribar enfora. Va debutar l'any 1942 i va retirar-se el 1947. L'amistat amb Colomar, en canvi, va consolidar-se. L'escriptor i el jove torero es feren inseparables.

Quan es conegueren, Colomar es guanyava la vida netejant botelles a ILMA (després Lactel), l'empresa de comercialització de llet que regentaven dos falangistes, Joan Gili i Joan Móra, a les avingudes. Aquesta situació de precarietat laboral i de marginació social va fer-ne, de Colomar, un home escèptic, reservat. Àngel Gil va convertir-se en l'únic confident, encara que més endavant, quan va aconseguir publicar a Última Hora, va congeniar amb Manuel Picó, amb Antoni Serra, amb Pau Llull... A la mort de Colomar, l'any 1970, Gil va fer-se càrrec de l'únic fill que tenia, necessitat d'una atenció mèdica continuada. Gil em va contar infinitat d'històries, fets i dèries de Colomar. I em va parlar de la seva relació amb Keyserling, d'Ors, Francis de Miomandre, Jacob Sureda, Joan Alomar... I de la seva enemistat irremeiable amb Llorenç Villalonga per qüestions ideològiques. Mai no li va perdonar, Colomar a Villalonga, el to fatxendós i amenaçador de les seves proclames a través de Ràdio Mallorca. I Gil tampoc.

Perdia les rialles en parlar-ne, de Villalonga o dels pocs toreros mallorquins que s'afiliaren a Falange. No oblidava els abusos. L'estiu de 1946 va ignorar el suggeriment de brindar un bou al governador civil Pardo Suárez. De l'entorn taurí, continuo referint-me als anys quaranta, va rebre pressions perquè s'allunyés de Colomar. No ho va fer, encara que això el perjudiqués. Ha estat una persona cabal, ja ho he dit. Vaig tenir notícia de la seva mort, dissabte a vespre. El primer que vaig fer l'endemà dematí, en pujar al cotxe, va ésser posar mà a la guantera per a contemplar la fotografia emmarcada que no vaig arribar a lliurar-li. I el vidre s'havia romput en dos trossos. Hi ha casualitats que formen part d'un món de percepcions inexplicables. I un sent un calfred. És inevitable.