Cartografia de les Illes Balears

Fa 25 anys, Antoni Ginard, Joana M. Seguí i un servidor publicàrem 700 anys de cartografia de les Illes Balears, que il·lustrava una mostra de cartografia provinent de fons oficials i col·leccions privades. D'allà on ens aturàrem -érem a les palpentes de la informatització cartogràfica i internet no se sabia què era- fins ara, han passat coses significatives. Des de l'exploració sistemàtica de la terra amb satèl·lits, la teledetecció, fins al desenvolupament d'una eina potent per a la construcció de mapes, digitals, els Sistemes d'Informació Geogràfica. Tot s'hauria de barrejar amb altres fites, com la decisió de la Unió Europea de coordinar i fer públics els arxius geoterritorials, a través de normatives d'obligat compliment, i com l'accés a través dels ordinadors personals a cartografia d'alta resolució de forma quotidiana, amb l'estendard del Google Earth, exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s'han començat a difondre; un boom d'acostament de la cartografia a la societat. Nogensmenys, la cartografia d'avantguarda que adquireix informació per centenars de canals amb sensors sofisticats i amb resolucions de 20 a 30 cm, renovada cada pocs minuts, és una eina de recerca i dels estats majors: cartografia, poder i geografia per a la guerra.

La fotografia aèria de les Illes Balears, de 1956-57, la coneixíem com el vol "dels americans", fruit de la cooperació -en temps del franquisme i la guerra freda- entre l'Exèrcit espanyol i el servei fotogràfic de l'Exèrcit dels Estats Units; desenes d'ortofotografies, fetes en verticalitat, en blanc i negre, a una escala de 1:33.000 (aprox.), presenten un vertader estat de la qüestió de com eren les terres de Balears, abans que passàs el que passà en aquest mig segle. Ja l'any 1858 se'n realitzaren des de globus aerostàtics, a París, fins que les aerofotografies es convertiren en una eina bàsica per fer cartografia. Els militars venien les de 1956 per a ús comercial i educatiu restringit, amb alguns llocs esborrats (quarters i polvorins, tapats amb una taca, que tanmateix després apareixien sense esborrar a la fotografia de veïnat; les fotos se solapaven). Quan érem estudiants, observant parells de fotografies estereoscòpiques vèiem el terreny amb relleu, tocàvem amb un dit en el cel de la innovació tècnica. Ara es poden consultar aquestes "passades" i fer la comparació amb les ortofotografies actuals, la qual cosa ens dóna una lliçó monumental de geografia preturística: veure com ha evolucionat el nostre territori, observar la perifèria de Palma l'any 1956, comparar la platja de Magaluf o l'arenal de Son Bou, ara i abans. La reconstrucció digital d'aquestes fotografies ha duit com a resultat una imatge contínua del territori illenc, una excel·lent eina per analitzar les dinàmiques de creixement de les àrees urbanes i l'evolució del nostre paisatge. Aquest fet em du a reflexionar sobre la repercussió de les directives europees, en aquest cas la INSPIRE (2007/2/CE), sobre la infraestructura espacial i territorial, en el sentit d'haver de compartir dades cartogràfiques i "no restringir-les indegudament per a la seva utilització generalitzada", s'ha de garantir el dret dels ciutadans a accedir a la informació georeferenciada. Això allunya, en part, la cartografia d'aquella cosa secreta i en poder de l'Estat. En desenvolupament de l'INSPIRE europeu, el Govern creà l'IDEIB (Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears).

He fet referència a l'obra de Ramon Pujades i Bataller: La carta de Gabriel de Vallseca de 1439 (Lumen Artis, 2009), tot continuant la feina que havia enllestit amb una altra publicació (Les cartes portolanes, 2007). Les cartes nàutiques medievals, sobretot les primeres, significaren un avançament científic i tècnic innegable. Foren, juntament amb la brúixola, els equivalents als GPS moderns i als mapes digitals actuals, per això deman una mica d'empatia, i de simpatia, pels cartògrafs medievals. La tasca de Pujades és ingent i ho demostra amb el llibre sobre la carta nàutica de 1439, que va d'Escandinàvia a la mar Bàltica, Irlanda, les Açores (una novetat), fins a la mar Roja, el golf Pèrsic i el Turquestan. La comprà el cardenal Despuig, ara dipositada al Museu Marítim de Barcelona. Gabriel de Vallseca fou "mestre de cartes de navegar" i cristià novell, segons Pujades continuà practicant el judaisme en secret. Del seu taller podia sortir una carta de navegar cada setmana, a dues lliures i mitja la peça. El llibre és d'una gran precisió tècnica, molt ben redactat, un document per obsequiar. Les cartes portolanes, fetes sobre pergamí, creuades per una densa xarxa de rumbs que servien per arribar als ports, retolats amb el seu nom, amb una escala rudimentària, s'iniciaren probablement al nord d'Itàlia al final del XIII. Pujades fa referència a unes 300 obres d'abans de 1500, amb dades originals sobre aquests "primers mapes autèntics". Ens han arribat les que es feien per decorar, no les utilitzades dins les naus. Tenim constància fefaent de la primera feta a Mallorca per Angelino Dulceti l'any 1339. Eren, les fetes a Mallorca, eines d'avantguarda dins la història de la ciència? Pujades és taxatiu: no. I, en la disjuntiva de si els cartògrafs mallorquins foren més científics o copiadors de patrons sistematitzats, respon que foren, més que res, pintors de mapes. Si de cas es pot recalcar la gosadia del mapamundi de 1375 de Cresques Abraham o alguns elements originals de Vallseca, sense arribar a la innovació del genovès Francesco Beccari.

2.000 anys de cartografia de Balears es poden resseguir ja amb les imatges que hi ha a internet, de quasi totes les peces bàsiques. Des de l'atles de Mercator (a la British Library amb Turning the pages, es poden girar les pàgines...) fins als fons cartogràfics digitalitzats de biblioteques diverses o de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Es poden veure amb detall des de les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana -una còpia, remasteritzada, d'un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als treballs d'alguns internautes, a Balearweb; Alta Mar posa a la disposició de tothom un bon gruix de mapes, de Palma sobretot, o a UIB digital, els parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d'Alcàntara Penya.

La cartografia, abans en mans exclusives de l'Estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs -cadastres de rústica i urbana- és ara més a l'abast de tothom i guaita per la finestra internetiana. Encara que ens arribin les sobres d'un material que es fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura i la representació dels món dins el nostre ordinador.