"El cafè de Naranjeros estava situat a la Plaza de la Cebada, a mà dreta del camí, segons s'anava a Puerta de Moros, al davant del Mercat. Era un establiment molt particular on s'hi congregava bona part del baix món que, en totes les èpoques i en totes les grans ciutats, vola entorn de la picardia i la perversitat. Alberg nocturn de la gent de poc fiar, dels bohemis, dels provincians, dels murris sense remei. D'aquest cafè i d'una certa cambrera rosseta hi ha molta cosa per contar. Allà, les bauxes inacabables d'un famós picador de braus, a qui sempre acompanyen uns senyorets fanfarrons. Allà la senyora Candelas, venedora de joies i mestressa en bruixeries i encisaments. Allà hi feia una aturada, algunes nits, la gitana Agustina.
Quan en el cel es dibuixaven les primeres llums de l'alba, restava buit i tancat el cafè, que tenia en el fons una escaleta que conduïa a la sala de joc, amagada per una cortina vermella a mig córrer. I a la dreta del local s'hi aixecava un cadafal on actuaven els asos del flamenquisme, del ball que en diuen canyí i del cante jondo. Manolita, la rossa, va ser modista de capells abans de ser cambrera. Un capvespre, uns individus de mala vida la dugueren al ball de la Rosa Blanca. Sense adonar-se'n, es va veure capficada dins el món de la gresca. Després, tornà a l'ofici de fer capells. Parò una nit, sortint del teatre de Novedades, el destí li procurà una trobada feliç amb un cert inspector de Policia que havia conegut temps enrere.
L'inspector era un home de bon cor i mirà per ella de forma desinteressada, traient-la de la pobresa dins la qual vivia, i la col·locà de cambrera a l'antic cafè de Naranjeros, les quals places eren molt demanades. Va deixar de ser una al·loteta entremaliada per convertir-se en una dona formal. Ja ningú li deia Manolita, perquè tots la coneixien com la Cambrera rossa o la Rossa del cafè. I es va quedar amb aquest àlies.
Manolita rebia, seguit seguit, les paraules galants que li dedicava el públic quan anava per entre les taules amb les safates ben altes sostingudes per les puntes dels dits. Prenia seient vora els parroquians i hi alternava. Molts la convidaven. Ella hi estava sempre d'acord. I entre glop i glop s'entregava a fàcils somnis. Un matí d'hivern, creuava la Puerta del Sol protegida per la capa verda i brodada d'un famós actor dramàtic. I ja no se la va veure més en públic".
Això escrivia el cronista Antonio Velasco Zazo quan tractava d'explicar quelcom dels cafès populars, un tant romàntics, un tant decadents, de la meitat del segle XIX a començaments del segle XX i quins personatges curiosos s'hi movien. La capital de l'Estat mostrava aquestes raconades típiques, a l'esquena dels organismes oficials i, tanmateix, uns escenaris que, d'amagat, en fuites nocturnes, freqüentava, fins i tot, el rei Alfons XII, ja vidu de la primera esposa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.