La llibertat en el món

Si fem cas al mapa que publica la Freedom House -una organització internacional que s'encarrega de valorar l'estat de la llibertat en el món-, en aquest planeta hi ha més règims tirànics que no pas règims democràtics i lliures. Per llibertat entenem el poder gaudir del dret de concórrer a eleccions netes, dret de vot universal, llibertat de premsa i d'opinió, de sindicació, imperi de la llei en judicis independents i públics... en fi, tot el que emparen les constitucions dels països democràtics, inclosa també la llibertat d'empresa i la propietat privada, drets constitucionals a la Carta Magna espanyola.

La Freedom House fa més de quaranta anys que fa d'observatori internacional de les tendències democràtiques en el món. De la lectura dels seus informes, se'n pot fer la següent lectura: des de l'any 1979 el nombre de països lliures s'ha gairebé multiplicat per dos, de 51 a 89 a dia d'avui (del 32% al 46% del total); tanmateix el nombre de països parcialment lliures continua més o menys idèntic (33-30); i el nombre de tiranies ha baixat moderadament, però, de 35 a 24. Pel que fa a la població, la xifra és més clara: el 54 % de la població mundial viu oprimida en alguna mesura, un total de 3.700 milions de persones: més de la meitat d'elles a països no lliures en absolut. Nosaltres, els dels feliços països democràtics, som el 46 % de la població mundial: 3.089 milions de persones.

Potser no caldria dir que, segons aquests estudis i barems -fruit d'observacions consciencioses-, règims tan estimats per nosaltres com el veneçolà o el cubà cauen de ple en les categories, 'parcialment lliure' o 'no lliure', respectivament. ¿Com podria ser d'una altra manera? Fins i tot Zapatero ja s'ha temut que a Cuba no hi ha respecte pels drets humans i per les llibertats fonamentals. Però anem a veure què diuen de Turquia. Aquest país està estimat com a parcialment lliure, tan sols; tot i això, la insistència que fa per entrar a la UE és molt notable, intentant des de fa molts d'anys integrar-se en el nostre club. Des de fa vuit anys que el seu primer ministre, un islamista moderat, Tayyip Erdogan, fa mans i mànigues perquè els seus 70 milions de compatriotes comencin també a poder dir-se europeus i per això fa el mateix que va fer Espanya en el seu moment: moltes reformes polítiques i econòmiques.

Tot i així, els turcs segueixen sent parcialment lliures, el desenvolupament democràtic no és total, els militars fan por i les qüestions kurdes i xipriotes fan de mal treure de l'armari. ¿Què ha de fer Europa amb Turquia, un país de clara majoria musulmana? ¿Ha d'obrir-se a un règim que encara no té la maduresa suficient per endinsar-se en la llibertat total? I: ¿en cas d'acabar sent una democràcia més perfeccionada, bastaria això per fer-los europeus? Deia Stefan Zweig en El llegat d'Europa que aquesta havia de ser construïda per nacions que, durant molts d'anys, ni tan sols es veurien, que ni es podrien sentir en la seva feina d'apropament. Potser ja ha arribat l'hora que ens mirem a la cara.