Sarkozy i les maragallades

Sarkozy acaba de dir una maragallada. Hi és donat. El nostre petit país, tan propens al lament i a l'autocompassió, pot presumir, amb les maragallades, d'exportar quelcom més suggestiu que les esmaixades de Gasol o el drive de Nadal. Les maragallades són una botilada amb un fons de veritat i un pessic de genialitat. Els germans Maragall són experts a dir-ne. Tant Pasqual com Ernest, no sé quin d'ambdós va per davant. Curiosament, la versió espanyola de la maragallada no existeix. La cosa que més s'hi apropa és allò que ells, els espanyols, en diuen burrada. És a dir, rucada. I en diuen, de rucades, personalitats de dretes i d'esquerres en una proporció força equilibrada. De manera que Bono o Fraga, quan surten del botador, diuen rucades. Els Maragall, maragallades. No confonguem una cosa i l'altra, perquè la diferència (i l'excel·lència) rau en els matisos.

Sarkozy és un home de món i s'ha apuntat a la maragallada, tot i que sustenta teories en les quals Mussolini era un entès. Bé, governar comporta riscos. A vegades, massa. Sarkozy malda per cohesionar la dreta tradicional francesa amb la més radical, la que va créixer a l'ombra de Le Pen, i una de les fórmules d'aconseguir-ho rau a acréixer el patriotisme enfront de la immigració. A posta acaba de fer públiques les propostes per a reforçar la identitat nacional. A parer de monsieur Nicolas tots els ciutadans de la République s'han de comprometre a cantar La Marsellesa, si més no un cop a l'any, encara que no especifica si pot ésser sota la dutxa o si han d'acudir a un escenari ad hoc. En un altre punt, proposa a la ciutadania la signatura d'un contracte amb l'Estat, en el qual es detallin els drets i els deures del bon francès.

Serà una mena de pedigrí que els convertirà, automàticament, en ciutadans de primera, i ja m'enteneu, així va començar Alemanya. Finalment, monsieur le Président exigeix el retorn de la bandera tricolor a les escoles. El franquisme anava per aquí. De banderes espanyoles, n'hi havia a cada aula. D'altra banda, Millán Astray, el mateix energumen que volia assassinar la intel·ligència en la persona d'Unamuno, gaudia de passar prop de les escoles, en els seus passejos matinals, per escoltar els himnes que cantava la mainada. I si era l'hora del pati, badocava una estona. Considerava, Millán, que el cant, fins i tot de cançons populars que s'incorporaren al repertori de la Secció Femenina ("Eres alta y delgada"/ "Cuando vayas a Sopeña", etcètera) era una manera força saludable de fer pàtria. Però Millán era un ruc; Sarkozy, no. De manera que no fa rucades, sinó maragallades, encara que els Maragall conreen una ideologia ben distant de la seva.

Sarkozy és a tocar del foc. I qui juga amb foc corre el risc de cremar-se. És cert que observa un escrupolós respecte a la Constitució, però d'altres n'hi ha, entre els seus seguidors, que voldrien fer una passa més, com és ara un internauta que plantejava, a la web del ministeri d'Immigració i Identitat Nacional, si per ésser bon francès cal tenir sang francesa. Mon Dieu! Més endavant sortirà un teòric de l'estil de Maurras i afegirà que si la té de Vichy, millor que millor. Sortosament, sembla que els francesos no n'han fet gaire cas, de les dèries patriòtiques del seu president. De manera que no arribarà enfora. Però, així i tot, convé que no doni idees. Una maragallada com aquesta, light a França, traspassa els Pirineus, arriba a Madrid, la comenten els taxistes, i ja hem begut oli. En un no res ressorgeix Acción Española.