Haití a Vic

Els afers de l'empadronament d'immigrants sensepapers -fa quatre dies encara en dèiem il·legals, recordau-ho- a la ciutat de Vic susciten algunes qüestions de naturalesa jurídica, política, social, cultural... El topònim de la bella capital de l'Osona, amb un museu (diocesà) de primera magnitud, amb una sèrie d'obres profundament commovedores, aquests dies ha anat de boca en boca, més que escopit, expectorat entre gestos d'exhibicionisme fariseu. Els primers a esqueixar-se la roba han estat els d'allà dalt, els que fan lleis que no es poden complir. Segons aquestes persones de fatxa immaculada, que setmanalment gasten més en corbates del que costaria escolaritzar una criatura immigrant, tota persona sense papers ha de ser expulsada del territori de l'Estat. Alhora, insten els ajuntaments a empadronar els sensepapers perquè l'empadronament és el primer paper que es requereix per a la seva contractació laboral i més encara per a la seva futura regularització. Més que parlar de doble moral, o triple, en realitat parlaríem de la perversa capacitat de l'Estat de crear laberints perquè s'hi perdin els papers i les persones, molt sovint l'esperança.

El despatx de Miquel Roca Junyent ha emès un veredicte que no detecta signes d'il·legalitat en la decisió de l'Ajuntament de Vic -de no empadronar els sensepapers. S'hi han de pronunciar, però, les més altes instàncies jurídiques, de manera que al final siguin les lleis o les seves interpretacions les eines per a aplicar la solidaritat o per maltractar les vides d'aquells a qui la vida ja ha maltractat des del naixement. La qüestió sembla complexa, i ho és, però no per això cal embullar-la. Les lleis són el que són, i les deu inspirar una voluntat d'acostar-se a la vida de les persones per protegir-les. Aquests dies, la calamitat que ha assolat Haití ha despertat en moltes sensibilitats un afany solidari que dormia en qualsevol racó dels nostres cors i les nostres ments. (S'ha parlat de catàstrofe "humanitària" en lloc d'humana, una barbaritat molt repetida per uns mitjans de comunicació que hauríem de tenir la mínima honestedat de conèixer el significat de les paraules.) Hem obrat tal com s'esperava de nosaltres en acudir en ajut d'Haití, però condicionam a les lleis i a les seves interpretacions el tracte que hem de donar als humans que han arribat als suburbis del nostre benestar.

No acabam de fer-nos a la idea que aquestes persones són filles d'un terratrèmol silenciós, però implacable en la ininterrompuda concatenació de rèpliques. Cert que hi ha un gran buit social on hi hauria d'haver hagut un gran debat sobre la immigració. Aquest buit intoxica totes les ferides i fins les petites resquitllades causades pel frec entre la societat assentada i el flux d'immigrants en cerca de supervivència. En primera línia, els ajuntaments, sotmesos a una violenta pressió. El seu punt de vista no s'ha de menysprear reduint-lo a una qüestió legal. Però estranya que els que estan en aquesta primera línia puguin haver perdut la sensibilitat que desperta el contacte directe, no amb el problema, sinó amb la persona. Haver perdut aquesta sensibilitat i dir-se nacionalista és un contrasentit, perquè, si no ho record malament, el nacionalisme de què parlàvem era solidari i obert, amb la persona com a centre de l'univers. De l'altre nacionalisme, creia, no en volíem sentir ni parlar.