Voldria, abans de res, justificar i explicar el títol, sens dubte una mica estrany. La dificultat d'entendre'l rau, no hi ha dubte, en la paraula be'în, una paraula aramea. Si l'he emprada així no és degut -vos ho assegur- a les ganes que tenc de passar a la història com el primer col·laborador del Diari de Balears que ha escrit en arameu. No, ho he fet en primer lloc per mor de la meva irremeiable i coneguda timidesa, però, també, per seguir la recomanació erudita de, si és possible, emprar, a l'hora de fer una cita literal d'una paraula potser una mica polisèmica, l'idioma original.
És ben possible que alguns lectors creguin que la paraula en arameu citada en el títol tengui a veure amb la dita de "jurar en arameu". No van per aquí els tirs. Si tenen la paciència de continuar llegint aquest escritet veuran que no: que res té a veure be'în amb un jurament en arameu. La frase en què he inclòs la paraula aramea i que he emprat com a títol apareix en la traducció catalana de l'evangeli de sant Joan (Jn. 14,15), que la posa en boca de St. Tomàs Apòstol. St. Tomàs, Yehudà Te'oma en arameu, és, o era, un apòstol que jugà un paper molt important en l'evangeli de sant Joan.
En un dels passatges del seu evangeli, St. Joan conta que un dia, quan el Bon Jesús anava pel món, va demanar als seus apòstols si sabien quin era el camí i St. Tomàs li va respondre, probablement de manera una mica irada: "Com hem de saber el camí si no sabem on anam?". Aquesta sentència que acab de citar i que sempre m'ha fet molta gràcia és la versió i la traducció canònica procedent de la còpia més antiga de l'esmentat evangeli, que és escrita en grec. Tenc, tanmateix, per devers Maria, alguns amics teòlegs i especialistes en sagrades escriptures que m'han advertit que l'evangeli de sant Joan té un estil prou místic i edulcorat.
Els mateixos especialistes m'han dit que és molt possible, quasi probable, atès el caràcter de sant Tomàs, que, de la frase sencera que varen conservar, per memòria oral, els deixebles de sant Joan, la versió canònica n'hagi suprimit una paraula: la nostra paraula. Aquesta paraula fou pronunciada en arameu, la llengua que parlava Jesús i els seus apòstols, i és, ja ho he anunciat en el títol, be'în, un mot que vol dir, ni més ni pus, "collons". Una versió, la completa, amb "collons", molt més creïble que la parcialment censurada: sense collons.
Una paraulota que s'adiu d'allò més amb la perplexitat i fins i tot emprenyadura de havia de tenir sant Tomàs. "Com collons -be'în- hem de saber el camí" hagueren de ser -n'estic ben convençut- les seves paraules en resposta a la incongruent pregunta de Jesús. A mi sempre m'ha caigut en gràcia St. Tomàs. Bàsicament pel seu mal dissimulat escepticisme i pel desig que tenia sempre de tocar les coses amb les mans. Hauria de ser anomenat, crec, patró de tots el que tenen esperit científic.
Però si he recordat avui St. Tomàs no només és per fer aquesta petició, sinó, i sobretot, perquè en la meva modesta opinió el passatge de l'evangeli que he remembrat està format per les paraules de les sagrades escriptures que més consonància tenen amb les hipòtesis del darwinisme. No són cap secret els esforços, inútils, que els teòlegs de l'Església han fet per demostrar el que sembla indemostrable: la compatibilitat del relat bíblic amb la teoria de l'evolució.
Tanmateix, llevat d'alguns barruts, com l'exdominic senyor Ayala, no hi ha cap científic rigorós que s'atreveixi a defensar aquesta compatibilitat. Però les paraules de St. Tomàs sí que s'avenen plenament amb un dels principals postulats o conclusions de la doctrina darwinista: la que diu que, des del punt de vista de la morfologia, no sabem on es dirigeixen les espècies o els éssers vius.
El camí que ha seguit l'evolució, inclosa la del gènere humà, és un camí traçat a posteriori, mai previsible al començament. Charles Darwin hauria pogut signar sense problemes la probable sentència irada de l'apòstol escèptic: "Si no sabem on putes anam, com collons -be'în- hem de saber el camí?".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Encara que no he romput del tot el cordó umbilical amb la religió cristiana (són molts d'anys de col·legis de monges), em sent identificada amb la gent que aposta per una societat bàsicament laica i sense prejudicis. Llegint ara les respostes a aquest innocu article de Xesc Bujosa (que no em sembla gens irreverent) comprov escandalitzada que hi ha encara molts de mallorquins aferrats als convencionalismes religiosos tradicionals. Llàstima... Emprant els termes darwinians de l'autor de l'article "me creia que els mallorquins/ines havíem evolucionat més" (Ara ja podeu començar a marcar signes negatius)
Estic espantat de tanta maneta vermella. Jo ja sabia que Mallorca és una terra políticament conservadora (per emprar un eufemisme), però no tenia constància que hi hagués una mentalitat tan rància quant a la religió. I per suposat creia que hi havia més preparació a l'hora d'encaixar la ironia. Potser, sr Bujosa, haurà de baixar el nivell dels seus magnífics articles per tal de no ofendre la sensibilitat d'una part dels seus lectors.
Entenc perfectament sant Tomàs. Si un repassa els evangelis comprova aviat que Jesús era "raret" i tenia mal geni (segurament heretat del seu pare). Un dia sopava amb els rics del poble i l'altre engegava els mercaders del temple. ¿Com s'entén, això? ¿I la paràbola del fill pròdig? Com es pot argumentar que un pare ha de tenir més alegria pel fill vividor que torna a casa seva més pelat que un jonc que pel fill formal i seriós que ha treballat com un ase i sempre s'ha portat bé? "Collons", la veritat és que és mal d'entendre...
Ara no record on, però vaig llegir que un científic israelí assegurava que encara que l'ordrehavia estat sempre la seva meta, no li quedaven més collons ( "be'îns") que admetre que el caos, altrament dit l'atzar mut, cec i a vegades estúpid i fortuït, és la llei de la naturalesa.
Molt interessant i curiosa, Dr. Bujosa, la vostra informació, que no crec que pugui fer trontollar la fe de ningú. Ja sabem que les traduccions, sense ésser falses, no sempre són exactes.
Malanats es qui creuen sense veure
Sr. Bujosa, vostè perdoni, però tenc la impressió que va per mal camí. Per què tanta cabòria en combatre la fe de la majoria dels mallorquins? Què li hem fet els creients? He repassat els seus articles -que aviat deixaré de col.leccionar si segueix amb aquesta actitud- i sempre amb Charles Darwin com si aquest fos Déu. Deixis anar de berbes i contacti amb algun prevere nostrat que segur el podrà ajudar molt. Qui fuig de Déu, fuig de bades
Enhorabona al Dr. Bujusa per dir les coses pel seu nom: n'Ayala és un barrut que fa creurer als nordamericans que sant Cristòfol era nan. A Mallorca no ha tingut tant d'èxit.
Xesc, un article magnífic, on conflueixen la fe i el dubte -la fe sempre és dubte, alhora-, expressat amb elegància malgrat la dificultat de fer encabir en un espai i un text concís la creació i l'evolució. Felicitats per l'esforç que has hagut de fer, i molt bones festes nadalenques.