Si sentim algú dir que no creu en la relació directa entre l'esforç individual i els resultats professionals o econòmics, pensarem que ha perdut el judici i no hi toca, o que és un gandul de primera, o ambdues coses, però quan miram el rànquing dels països més rics del món no pensam immediatament en el treball dels seus ciutadans. Potser no sigui així de simple, però vull dir que en algun moment vam començar a sospitar que on més treballa la gent és als països pobres, que als països rics el personal viu millor i treballa menys que abans i que, en definitiva, el treball i la riquesa no tenen una relació directa.
O sigui, que ens hem anat fent menys calvinistes. Jean Cauvin, àlies Calví, que va viure entre França i l'actual Suïssa del 1509 al 1564, i del qual se celebren enguany els cinc segles, ho veia d'una altra manera. Volia reformar el cristianisme i fer-lo més terrenal, i al mateix temps acostar la terra al cel, explicant que totes les accions humanes -començant pel treball- només tenen sentit en relació a un significat transcendent que només pot ser assolit en un marc social de renúncia, abnegació, sacrifici i esforç.
Els seus coetanis li van fer cas a mitges, com si diguessin: no és mala proposta, aquesta de fer bandera social del treball dur i l'esforç individual i col·lectiu (que s'oposa sovint a la glosa popular, que renega del treball i de l'esforç i de la vida avinagrada), i el que podem fer és predicar que el treball dur és profitós ja en aquesta vida, i que no cal esperar a la vida futura (sempre un punt insegura) per observar-ne els beneficis.
És un savi argument, tot i que no hi ha cap llei que demostri que servirà per arreu i a tothom, i és just el que va proposar fa algunes setmanes el primer ministre holandès, Jan Peter Balkenende, explicant els orígens morals de l'actual crisi econòmica: "Aquesta crisi també és de caràcter moral, i ha estat provocada per l'avarícia, la preocupació pels diners i l'egoisme".
La comparació és complicada, perquè els més calvinistes avui dia són els països islàmics, amb aquesta rígida (i caríssima!) estructura administrativa i policíaca per imposar i vigilar els costums dels ciutadans, mentre que ningú no vigila que la gent hi faci feina, de manera que si no fos pel petroli les societats islàmiques serien més pobres que la mitjana africana.
Diguem que han agafat el pitjor del programa calvinista i que ni tan sols n'albiren els avantatges, si això no complica les coses, perquè tampoc no és qüestió de donar lliçons. Al final, els calvinistes holandesos i en general els centreeuropeus i els nòrdics es flagel·len amb la vella doctrina que la vida és un càstig i un pou de desgràcies, mentre la llum mediterrània il·lumina les nostres platges (amb força públic, fins fa quatre dies) i aquí qualsevol esment a la necessitat de treballar més i més dur per sortir de la crisi es veu com una agressió a la tradició, als costums, a les conviccions i als drets naturals i adquirits. Qui té raó? Els fets, com sempre. I els fets diuen que els que poden vénen aquí a jubilar-se i, si és possible, abans.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.