La Lluna, tan necessària

Esperonat per la incògnita, vaig recordar sense gaire esforç que dins la meva educació sentimental la Lluna havia exercit un paper ben important i ara veia aquesta importància posada, encara que poèticament, en dubte. Però ja dic, en la meva joventut, quan em semblava que hi hauria temps per a tot, la Lluna formà part del meu ideari i de la meva cultura amorosa. Era -i és- una cultura desordenada i, si voleu, fins i tot caòtica, composta en especial per cançons en les quals, la major part de les vegades, l'autor i/o el cantant utilitzen el nostre satèl·lit com a confident. Confident per confessar-li el desengany, l'amor no correspost, l'abandonament, la soledat, la melangia de dies llunyans plens de felicitat i l'espera del retorn.

El primers llocs del meu "rànquing" de cançons dedicades a la Lluna l'ocupen dos temes, un en anglès i l'altre en castellà. Posaria messions que els qui em coneixen hauran endevinat que la cançó anglesa és Blue Moon, aquella composició en què Rotgers i Hart -els autors- juguen amb el doble sentit -blau i tristesa- que té en l'idioma anglès el mot blue.

L'altra no pot ser més que Noche de Ronda, l'extraordinari i malencòlic tema d'Agustín Lara -el Flaco de oro- que sabien de memòria els meus pares i els pares de gairebé tots els meus amics. A les dues esmentades hi podria afegir un llarg enfilall de composicions de finalitat i temàtica semblants: la lluna com a confident, com a testimoni, com a correu de vells amors. Aquesta fou la meva primera contesta a la punyent pregunta que formulà poèticament fa anys el manacorí Gabriel Fuster: la Lluna ens serveix per mirar, parlant-ne, de posar un poc d'ordre i jerarquia, per ventura un poc de consol, als dolors que ens provoquen els amors que han fugit.

Dies després, vaig pensar que hi podria afegir alguna utilitat més pragmàtica, a la insistent pregunta. No és que cregui, com fa la majoria dels meus amics i veïnats, que la Lluna servesqui per saber quan ens hem de tallar els cabells, quan hem d'empeltar un ullastre i quan hem de fer llenya, però sí que ha servit per originar marees i, sobretot, per posar un poc d'ordre al pas del temps: per confegir calendaris. Arribà, tanmateix, aquest dimecres i, mentre el Barça jugava a Kíev, em tocà fer de moderador en una taula rodona sobre l'existència o no de vida en altres planetes que el nostre.

El sacrifici tengué, però, una bona recompensa, i és que vaig poder escoltar, astorat i fascinat i per boca d'un col·lega meu de la UIB, el catedràtic d'Astronomia Josep Lluís Ballester, que la Lluna és absolutament necessària per estabilitzar la Terra, que sense ella aquest planeta que ens dóna aixopluc tendria un moviment caòtic que, probablement, hi impossibilitaria qualsevol tipus de vida.

Quan vaig acabar de sentir les explicacions de l'expert en astronomia, vaig pensar que és una llàstima que en el cel no tenguin correu electrònic perquè, si n'hi hagués, escriuria a Gabriel Fuster per dir-li que la Lluna té utilitats i funcions importants, gairebé imprescindibles, tant en el macrocosmos de l'univers com en el microcosmos que forma del nostre cor.

Que és un astre que posa jerarquia, ordre i estabilitat en ambdós àmbits citats. Que sense ella el nostre planeta, blau, i els nostres sentiments de desamor i de melangia serien un caos.