Pares progressistes

Evidentment l'estudi exposa moltes conclusions, però gairebé tots els mitjans de comunicació han triat com a titular que les famílies progressistes són, juntament amb les conflictives però per unes raons exactament oposades, les que més descuiden l'educació dels fills. Segons els responsables de l'estudi, les famílies progressistes tenen un nivell econòmic i formatiu alt, els pares solen ser professionals liberals i la majoria es declaren contraris a la pena de mort i partidaris de la legalització de les drogues, l'avortament i l'eutanàsia. El més paradoxal i revelador és que, tot i que són conscients de la importància d'oferir una bona educació, els pares progressistes prioritzen la seva promoció professional o social i deleguen l'educació dels fills en les escoles o en "el personal auxiliar domiciliari", la qual cosa fa que les criatures, de grans, sovint presentin mancances afectives que generen uns comportaments més asocials que els fills de les famílies tradicionals i els de les harmòniques.

Si ho afirma l'estudi, rigorós i realitzat per professionals solvents, és raonable pensar que tot això deu ser veritat. Ara bé: la idea de contraposar la promoció dels pares a l'educació de la quitxalla em sembla un pèl tramposa i confusionària. És evident que, si hom té fills, té el deure de dedicar-los tot el temps que faci falta: per ajudar-los a forjar-se moralment, per ajudar-los a resoldre els dubtes que se'ls vagin presentant, per estimular-los a superar els obstacles amb què topin, per col·laborar en el seu aprenentatge intel·lectual, i per contribuir al seu envigoriment emocional. Fa anys que estic convençut que res no fa més bé a una persona -a un infant, però també a un adolescent i a un jove- que formar part d'una família en què l'amor incondicional és la regla i en què la presència dels progenitors és flexible però forta i constant.

La qüestió és que ser un pare afectuós i responsable no necessàriament ha d'anar en detriment de tota la resta. Vull dir que deu ser possible exercir irreprotxablement el paper de pare amorós i atent i, alhora, no sacrificar la pròpia vida, és a dir, no deixar de banda la pròpia promoció social o professional. Si estiguéssim parlant de pares que deleguen la seva funció educadora perquè prefereixen passar-se les tardes anant frívolament de compres o bevent cervesa a un bar, llavors sí que la cosa seria de veres preocupant. Però si un pare i una mare són capaços de combinar la dedicació als fills i al mateix temps no negligir les pròpies ambicions és, no només encomiable, sinó fins i tot útil per al futur de les criatures.

En un món tan competitiu com el nostre (i que cada vegada ho és més), no crec que li faci cap mal a un nin petit entendre, ja des dels seus primers anys, que més enllà del quarter d'hivern familiar hi ha un camp de batalla ardu i difícil, que li exigirà un suplement de risc i d'esforç. I, per entendre-ho, res millor que sentir el pare o la mare dient-li que li agradaria passar més temps amb ell, però que avui no pot perquè ha de sortir al carrer a guanyar-se el pa, el prestigi, la confiança i la seguretat.