"Estimada cosina: T'estranya, potser, que pensi en tu quan som ja a la vora del sepulcre? Ha arribat la darrera alba i tenc al davant de mi el mar Carib, blau i argent, agitat, com la meva ànima, per grans tempestes; a la meva esquena s'alça el massís gegantí de la serra amb els seus vells cims coronats de neu netíssima, com els nostres somnis del 1895; per sobre de mi, el cel més bell d'Amèrica, la més bella simfonia de colors, el més grandiós regal de llum. I tu ets amb mi quan tots m'abandonen; tu ets amb mi en els darrers batecs de la vida, en les darreres fulguracions de la consciència.
Adéu, Fanny! Aquesta carta plena de signes vacil·lants l'escriu la mà que va estrènyer la teva en les hores de l'amor, de l'esperança, de la fe; aquesta és la lletra que il·luminà els llamps dels canons de Boyacà i Carabobo; aquesta és la lletra escriptora del decret de Trujillo i del missatge al Congrés d'Angostura. Potser no la reconeixes, veritat? Jo tampoc la reconeixeria si la mort no m'assenyalàs amb el dit, menyspreant la realitat d'aquest instant suprem.
Si jo hagués mort en un camp de batalla donant la cara a l'enemic, et deixaria la meva glòria: la glòria que vaig veure al teu costat, en els camps d'un sol de primavera. Em mor miserable, proscrit, rebutjat pels mateixos que gaudiren dels meus favors; víctima d'un dolor immens, presoner de les més grans amargors. Et deix entre els meus records les meves tristors i les meves llàgrimes que no arribaren a vessar dels meus ulls. No és digna de ta grandesa tal ofrena? Vares estar dins la meva ànima enmig del perill; amb mi presidires els consells de govern; teus foren els meus triomfs i teves les meves derrotes; teus són també els meus darrers pensaments i la meva pena darrera.
Durant les nits galants del riu Magdalena vaig veure desfilar mil vegades la góndola de Byron pels canals de Venècia...". Era el romanticisme en boca de Simón Bolívar, l'alliberador de l'Amèrica hispana. Escrivia aquesta carta a la seva cosina Fanny des de la hisenda de San Pedro Alejandrino. Decebut de la política i dels seus companys, perduda ja del tot la salut, a dues passes de la mort, recordava dies feliços que protagonitzava a París aquesta cosina seva, Fanny Trobiant de Villars. A través de tals escriptures hi trobam els elements dels literats de l'època, els grans mestres romàntics que Simón tan bé coneixia, el Byron esmentat però també un Chateaubriant, Musset i tants d'altres, amb la pistola sobre la calaixera, cas de Larra, i la llagrimeta als ulls.
Què significà aquesta Fanny, casada finalment amb un francès, en la vida de Bolívar? Acabava dient: "Adéu, Fanny. Tot és conclòs. Jovenesa, il·lusions, somriures, alegries, tot enfonsat dins el no res; només restes tu com a visió seràfica, ensenyorint l'infinit, dominant l'eternitat. Em va tocar la missió del llamp; esqueixar per uns instants les tenebres, fulgurar gairebé sobre l'abisme i tornar a perdre'm en el buit.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.