No sé si la nostàlgia és un símptoma de decrepitud, d'envellir, dit així de clar i sense eufemismes. Una de les coses que van associades a la meva infantesa és la por, i no sé si dir-ne les pors. Foren moltes les que, un moment o l'altre, em sorprengueren. Des de na Maria Enganxa, passant per l'amo del sac, que sovint burxava les persianes de la meva cambra amb un bastó. Foren moltes nit, dins la fredor de l'hivern on el tapament no bastava per defensar-me de somnis més aviat truculents. Entre aquestes pors, n'hi va haver una com a més perdurable, em referesc a l'ull de Déu, aquell triangle, quasi equilàter que, en el seu interior, hi tenia circumscrit un ull obert. Era la mirada terrible que tot ho veia, tot. Des de les llenties que no et podies acabar i que, d'amagat, les donaves a la cussa, passant per aquella goma que furtaves al company o, ai las!, el que és pitjor, aquell mal pensament que no podies esvair i, que, si molt era sotjat per la mirada inclement, hauria de passar a ser esclovellat davant la còrpora suorosa d'un capellà.
Ara, les modernitats, transvestides de dogmes pseudopedagògics o pseudopsicopedagògics, han fet que desterràssim les pors dels nostres horitzons no fos cosa que caiguéssim en el trauma sempre insuperable i pertorbador que aquestes pors ens enconaven. Ara ja no hi ha ulls divins que sotgin els mals pensaments, ni tan sols les males accions. Sí, no tenim pors, no fos cosa que els traumes ens fessin eternament infeliços, però tampoc no hem estat capaços de generar algun altre conjur que fes, dins les nostres consciències, el mateix efecte que la por i que alhora no anàs associat a aquests efectes secundaris que els piscos tant ens han alertat. Com a molt, l'ull diví ha estat substituït per un ull cibernètic que de tant en tant ens vetla per l'autopista i, si feim un devessall molt gros, sortim de mal exemple al telenotícies. Posats a indagar sobre el tema, i per veure com la truita s'ha girat, també podria afegir que l'ull diví ha estat substituït per l'ull mefistotèlic de la cam, i serveix per escampar al món les nostres barrabassades al you tube o a qualsevol portal d'anàlogues utilitats. Però no era d'això que volia parlar.
Seguiré amb la nostàlgia. També quan érem infants i jugàvem, si el joc s'embullava molt, si l'anarquia i el desordre era tan gran, abans que acabàssim a cop de puny o, morruts, cadascú a ca seva, teníem la solució de fer un téntol, una pausa. I mirar de reconduir la situació. A vegades, fins i tot, ens en sortíem.
Jo no sé si a hores d'ara reclamar de bell nou la presència de l'ull diví o reclamar un téntol. Però la situació política ha arribat a una tal degradació que pens que no podem restar indiferents. Si bé és utòpic i no sé si convenient demanar la tutela d'un ull diví, car sempre hi ha algú que es creu redemptor i ja sabem com acaben aquestes redempcions, però el que sí que podem demanar és que els agents de la cosa pública actuassin amb el mateix temor i la mateixa vergonya com si hi hagués un ull que els vetlàs. Fins i tot, aquelles actuacions més abscondites i secretes, aquelles que, malauradament, han esdevingut la lletra menuda d'un contracte social que no hem subscrit. I entretant, també mirar de fer un téntol i de intentar recompondre la situació.
I on són les clavegueres del títol? Bé, no ho sé. Però l'altre diassa vaig coincidir amb un pater patri, que no era de la meva corda, i vàrem comentar per damunt la situació política. Jo li vaig demanar. I com està na Maria Antònia? Ell em va dir, nerviosa, molt nerviosa. I va afegir, i no pel cas Can Domenge, sinó per l'altre. Aquesta setmana he pensat en aquella conversa intranscendent. Es veu que les clavegueres entre bastidors es veuen millor, tot i que a nosaltres només ens n'arriba, potser atenuada, la ferum.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
És que es de ser inútiles !!!!!! Com diu aquell homenet de l'APM. Deixau-vos estar d'ulls que ens vigilen, de tèntols i de sants cristos i mares de déus ploroses. Si no som capaços de fer bé la feina que tenim encomanada és que som inútils, treballem a una escola, a un hospital o com a suposats representants del poble que NO els ha triat, sinó que han estat col·locats per poder engirgolar un govern. I aquesta vegada sí que ho serà de ser inútiles, si entre tots aconsegueixen que abans d'acabar la legislatura, el PP representant de les brutorades més manifestes (HIdalgos, Rodriguez, Matas....) sembli salvador de la pàtria perquè els altres han fet tot el que han sabut per fer més mal al poble del que mai ens haguéssim imaginat. I em referesc concretament als ventadors de Maria Antònia Munar, en concret. I per extensió, evidentment, a tots els que els toca. "La por és la brida que amb més força reprimeix la felicitat" El terme "felicitat" és substituïble. No sé qui ho deia, però tenia raó.