TW
0

A mesura que s'apropa la dataassenyalada per a exhumar les despulles de García Lorca, la sensació que som a les portes d'un show predomina per sobre qualsevol altra de tipus sentimental o històric. La culpa cal atribuir-la exclusivament a la família del poeta, que s'hi oposa, a la exhumació, amb una tossuderia que permet maliciar qualsevol cosa. Ben igual, Federico va ésser desenterrat a la postguerra i descansa (o no descansa) en el Valle de los Caídos. Qui sap! Tal volta va ésser embalsamat i actualment figura, com el Negre de Banyoles, dins una vitrina en el ranxo d'un milionari de Califòrnia. Ja m'enteneu, un JR amic del Professor de Georgetown, perquè, posats a lligar caps, hem de recordar que Aznar mantenia unes relacions cordials amb els García-Lorca i els Fernández Montesinos, no endebades, essent president del govern espanyol es va implicar "personal y muy directamente" en el projecte de la fundació que porta el nom del poeta.

En parlar de la fossa d'Alfacar res no té sentit. S'obre perquè els familiars dels banderillers que hi estan enterrats ho exigeixen. Els descendents del mestre Dióscoro Galindo, que inicialment també n'eren partidaris, s'han desdit. En canvi, la Unió Nacional de Banderillers vol recuperar els seus toreros sigui com sigui. Davant criteris tan oposats la Junta d'Andalusia ha decidit recórrer a la llei i aquí, disculpeu-me, l'han acabada de fotre. La llei diu que les fosses comunitàries s'exhumaran a petició d'un familiar de qualsevol de les víctimes que, suposadament, hi reposen. En el cas concret de la d'Alfacar s'hauran d'identificar, per tant, tots els ossos. Però una vegada identificats, els corresponents a les persones que no hagin estat reclamades seran retornats al clot sense fer-ne públic el nom tot i que, insisteixo, hauran estat identificades.

En conclusió: el govern andalús lliurarà les despulles dels banderillers als seus familiars, però l'opinió pública no podrà saber si Federico torna a ésser en el clot o no hi ha estat mai. Es veu venir: serà Nadal i encara tindrem show. Perquè entre familiars, polítics i enterramorts estan a punt de fer un pa com unes hòsties. Mentrestant, la senyora Begoña Àlvarez, que és la consellera de Justícia d'Andalusia, procura no mullar-se. O dit d'una altra manera: s'empara en la llei. Tanmateix, la llei no diu que els ossos s'han de tirar al camp com si fossin els d'un pollastre després de fer una paella a un alzinar. Si tant voleu, per un sentit de pietat, de lectura transcendent de la vida, què sé jo. Malauradament fa la impressió que la senyora Àlvarez no ho acaba d'entendre així. Addueix, en el cas concret de Federico, que únicament els familiars són responsables de les despulles. I sí, d'acord. Però vulgues no vulgues no és del tot cert. Arriba a aquesta conclusió perquè és la més fàcil. Des del moment que va córrer la brama del seu assassinat, Federico va passar a ésser un símbol de la República i bandera de totes les llibertats.

A més a més, el mite lorquià va créixer i enrobustir-se a través dels quaranta anys de Dictadura. Lorca, per tant, no és dels García-Lorca ni dels Fernández Montesinos. Ni tan sols dels andalusos. És, Federico, una icona present a moltes cultures. I, vés per on, aquesta excepcionalitat no està prevista per la llei. Ni pels amics del senyor Chaves que, per manca d'iniciativa, en fan una lectura legalista i carrinclona. Alarmat en veure com pinta la cosa, Ian Gibson ha amenaçat de tornar la Medalla d'Andalusia que li concediren precisament pel fet d'ésser el biògraf més tenaç de Lorca. Si es veu obligat a fer-ho, la sensació de ridícul pot ésser col·lectiva.