Aquest darrer mes de juliol s'han complit cent anys de l'anomenada Setmana Tràgica, ja saben, la vaga general, les revoltes, el Principat alçat, sobretot la capital, Barcelona, tramvies trabucats, esglésies cremades, col·legis religiosos enderrocats, barricades... Allò que no hauria d'arribar a passar mai: més galtades que paraules. Acabà dia 2 d'agost amb un saldo de 81 morts (78 civils i 3 militars), quatre o cinc-cents ferits, i un centenar llarg d'edificis religiosos fets cendra, enderrocats.
Els motius de tot plegat? Pel que he rebostejat, per damunt qualsevol altre mòbil varen esser les bajanades del darrer Borbó d'aquella fornada, Alfonso XIII, endemés de puter a raig i roll segons conten les cròniques mal-lletades (que no mamaven del braguer oficial vull dir), com que les eleccions tenien de democràtiques el mateix que jo de frare llec, eren totalment controlades pels cacics i els conservadors de don Antoni Maura, el de l'avinguda just baix del Born; com que la classe obrera poquet a poquet es deixondia cansada que li fessin maça i cullerot dia darrere l'altre; com que el clergat, com sempre, romania acostadet al poder que li omplia les bacines i d'esquena als magres de butxaca que els venia just omplir plat a taula, i per aquestes cinc-centes semblava que alliçonava els fills dels obrers en contra dels seus propis progenitors, redéu, que ja són ganes de voler sublimar mala llet; com que feia molt poc, el 1898, s'havien perdudes definitivament les colònies de Cuba i Filipines després d'abocar-hi sang i doblers una cosa mai vista, i la reialesa i els culs inflats anaven coa baixa, necessitaven la seva particular illa de Perejil per tornar a situar-se l'autoestima a son centre, resolgueren fer-se forts al nord del Marroc i romangueren calbs per la bestial cavil·lada.
I au, a prendre pel carrer d'enmig, a mobilitzar reservistes per un tub, però com que resultava que sols havien de partir a morir per la pàtria els magres de butxaca, perquè els cabdalats afluixant-se les baldraques amb 6.000 reals se'n lliuraven, la cosa creà mala bava, iogurt a bastament com per convocar una vaga general que va esser seguida de manera majoritària.
Ara bé, allò que encengué la metxa del polvorí, allò que repartí capses de mixtos al personal va ser la notícia del desastre del "Barranco del Lobo", on deixaren la pell devers tres-cents soldadets, la majoria dels quals havien embarcat a Barcelona quinze dies abans. Va esser la gota que va fer vessar la mesura. I les primeres i més sonores galtades les reberen els establiments religiosos, sobretot pel seu previ posicionament a les clares enfrontat al sindicalisme anarquista i a favor de qualsevol decisió de la noblesa.
L'exèrcit esclafà la revolta de la Setmana Tràgica en un no-res, però la cosa dugué coa: 175 penes de desterrament, 59 de cadena perpètua i 5 penes de mort. Aquests condemnats a mort foren executats dia 13 d'octubre al castell de Montjuïc. Un d'ells va esser don Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, que no havia fet res, sols treballar amb eficiència per una escola laica i lliberal. Una colla de capellanots de Barcelona l'acusa per escrit d'instigador, més que res per llevar-se competència de damunt. I el nostre paisà Antoni Maura signà la sentència de mort, cobrint-se de glòria. Per aquests mèrits i alguns altres més, avui en dia encara té una avinguda al seu nom a Ciutat.
A Sineu no. Al nostre poble on tenia el seu nom a les plaques del carrer potser més llarg del poble, la Coalició d'Electors Sineuers Independents que aleshores comandava a la Sala, fa una vintena llarga d'anys, trobà que li havia de retornar el nom antic. Avui és el carrer dels Bous. A don Antoni li donàrem vacacions.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
El seu escrit m'ha agradat molt. Crec que sense ser historiador sap aportar de manera molt abreujada una idea, al meu entendre molt aproximada, del que va succeir aquells dies. Una visió que sens dubte posa les coses en el seu lloc, les de llavors i les d'ara. Gràcies. JV
I el monument que té a la plaça del Mercat? De totes maneres, el 1976, el Congrés de Cultura Catalana va editar una postal amb les imatges de fills il·lustres de Mallorca, entre les quals hi havia la de Maura.
Excelent article sr. Florit. Amè i rigorós a parts iguals. Jo crec que el fet més greu és que, a Palma, hi hagi encara avui un Institut d'Educació que porti el nom d'Antoni Maura. Un centre d'educació dedicat al signant de la sentència de mort d'un gran pedagogeg com va ser en Ferrer i Guardia. I és que hi ha coses que no s'entenen.