El lladre del Facebook

Així que, un cop va estar segura que ja no hi eren i abans de telefonar a la policia, va passar revista per mesurar la magnitud de la tragèdia. Semblava que no hi havia gaire destrosses, encara que tot calaix que trobava al seu pas estava obert i amb el seu contingut remenat. De sobte, es va recordar dels dos anells de brillants -més de tres mil euros en total- que guardava en un joier a la seva cambra. Hi va anar ràpidament per comprovar que, efectivament, el lladre o lladres els havien trobat i de l'astorament inicial va passar a l'enuig i a la ràbia i, d'una volada, va anar cap al telèfon que estava damunt la taula, devora l'ordinador.

Amb les fues va tocar alguna cosa que va fer que la pantalla de l'ordinador, en repòs fins a aquell moment, s'activés i va quedar ben sorpresa quan va veure que la pantalla li mostrava la pàgina del Facebook d'un usuari que no era ella. Aviat va entendre el que veia: mentre no hi era, algú havia entrat al Facebook i s'havia oblidat de tancar la sessió, de tal manera que allà mateix tenia -amb pèls i senyals- la identitat d'algú que havia estat a ca seva, havia emprat l'ordinador i, és clar, només podia ser el lladre, un jove de denou anys que, posteriorment va ser ubicat a les proximitats de la casa robada.

L'agent de policia que va rebre la telefonada encara no se'n pot avenir del contingut: pecat i penitència a la vegada, ja que al mateix temps que li denunciaven un robatori, li estaven dient el nom de l'autor. Aquesta dada i la comprovació que efectivament el personatge en qüestió estava per la zona van ser suficients per detenir -la setmana passada- el sospitós, el qual s'enfronta a una pena de 10 anys de presó si resulta ser condemnat.

A aquest descuidat jove, que probablement serà recordat com el lladre del Facebook, li pot sortir cara la seva inquietud per veure si hi havia alguna novetat entre la seva colla d'amics d'aquesta xarxa social virtual, especialment la badada de no tancar la sessió i netejar l'historial de llocs visitats amb el navegador. Perquè encara que hagués tancat la sessió, si no hagués netejat l'historial, també hauria estat possible, encara que un xic més difícil, provar que havia estat a la casa en qüestió i que, des d'allà, s'havia connectat a la xarxa social.

Ja es poden imaginar, per altra banda, les rialles que ha generat entre la comunitat internauta el cas d'aquest passerell. I no és que no estem ben avisats dels perills de tota casta que comporta el rastre digital que anem deixant amb les nostres activitats a Internet, però el cas d'aquest lladre del Facebook ultrapassa qualsevol previsió i, segons algun comentari a la web on ha sortit publicada, només li faltava haver enviat al Twitter una cosa com ara "Estic robant a tal lloc".

Per tot plegat aquesta història mereix ser catalogada amb d'altres espectaculars, com el del lladre que va quedar tancat a la botiga a la qual havia entrat a robar de nit, i no li va quedar més remei que seure i esperar fumant que arribessin els amos, el matí següent. O aquell altre d'un passerell que roba -o troba segons qui ho conta- un mòbil, dels primers amb càmera de retratar i compte a Internet associat per transferir les fotos, i fa servir aquest compte per penjar-hi fotos seves fins que el primer propietari se n'adona i així el poden localitzar i tancar.

I molts més que no arriben a ser coneguts, i que probablement, deixarien en ridícul tota la tramoia de sèries de lladres i serenos, com CSI, on els policies fan servir espectaculars -i poc creïbles- mitjans tecnològics per pescar els malfactors. De vegades, com en el cas del lladre del Facebook, n'hi ha bastament amb una simple comprovació dels registres d'ús dels ordinadors del lloc on s'ha comès el crim.