Un fred dia de tardor (1926)

"El fred. L'esperàvem? El temíem? Ja és aquí. Si hagués pogut venir sense al mal temps? Quina tempesta anit! Cada resplendor de llamp semblava tenir una durada de minuts sencers. Sota la seva claror, veíem, allà baix, el llac, tot el llac, lívid, però impassible. Avui matí, el dia s'ha aixecat amb sol. I quin pobre dol! Hom diria una d'aquelles figures històriques de les que es conta que en tal o qual circumstància, se les posaren els cabells blancs en una nit. En saludar avui el nostre sol, no l'haguérem conegut. En l'execució de la nostra feina, una tardor impacient ens ha cisat una miqueta. Cinc o sis dies. Però nosaltres en prendrem encara tres o quatre més. Trista correspondència de misèries. Entorn als radiadors volem gruixudes soques cremant a la llar. La mampara defensiva de l'aïllament de la nostra taula en el gran menjador pot desaparèixer ja. Així que aquest s'ha buidat ja quasi del tot, puix que ens hagués robat la vista i la calor de les flames".

Qui això escriu un mes de setembre és Eugeni d'Ors (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954), escriptor que després de 1922 va fer molts viatges a l'estranger. Signava els seus articles amb el pseudònim de Xènius i fruit de les seves reflexions i observacions és el rar llibre Calendario y lunario de la vida breve por un ingenio de esta corte, pàgines divertides i il·lustrades amb nombrosos dibuixos i forografies. "Lidia, Mrs T i el Major no en tenen encara prou, compareixen a menjar amb flassades i pells al braç i, ja a la taula, se'n cobreixen les cames, puix que tanmateix es creuen que la gran finestra propera, tan perfecta, tanmateix, en els materials i en la construcció, deixa filtrar el fred per alguna encletxa... Per això hem inventat aquests dies un plaer molt nou i subtil. Consisteix a no moure's de la taula, després de menjar, ni per a prendre cafè ni per al joc.

El somni ens va guanyant, diríem per parts i de baix en amunt, amb una extremada lentitud. Hi ha sempre dues hores, com a poc, de delitosa conversa...". Aquesta mena de diari va ser publicat a la revista Blanco y Negro entre l'11 de gener de l'any 1925 i el 15 de març de 1931. Era una col·laboració setmanal. Se suposa que els detalls i anècdotes que conten s'esdevenen a París, ciutat on passava llargues temporades, però també ho pogué fer a Ginebra, Lausanna, Venècia i altres molts indrets. "Però Lidia, extremada en tot, no està contenta encara. I proposa, des d'avui, que es baixin coixins i que sempre, sobre l'indret, ens deixin guanyar pel somni i ens l'hi retem, sense abandonar els nou seients entorn a la taula ovalada, i esperem així, en el menjador, mentre que a la gran llar les gruixudes soques s'acaben de reduir a cendres...".