Reaccions preventives al TC

Per ventura és perquè som a l'agost, i com que no hi ha gaire on aferrar-se doncs s'ha muntat aquest embolic per tenir qualque cosa de què parlar. L'embolic de les reaccions a la sentència inexistent del Tribunal Constitucional (TC) sobre la reforma de l'Estatut de Catalunya. Desconec si a d'altres països passen coses semblants, però em costa de creure. Potser a Itàlia, qui sap, però se'm fa costa amunt imaginar que a països políticament seriosos -Alemanya, França, Gran Bretanya, Estats Units...- dirigents, partits i fins i tot governs -nacionals i regionals- se fiquin en discussions sobre una futura sentència que, com que no s'ha produït, han de desconèixer com a mínim en els detalls. Perquè per molt que n'hi pugui haver hagut alguna filtració -que segur que sí-, els polítics no poden saber el detall de la redacció de la sentència, que no està llesta. I tractant-se del Tribunal Constitucional, la que podríem dir lletra petita de la redacció és molt important.

A Espanya tenim una de les millors constitucions que existeixen al món democràtic. Perquè dóna marges d'interpretació política prou amples -amb l'excepció d'allò que afecta els drets fonamentals- com perquè pugui encabir governs de molts de tipus diferents, amb les conseqüents polítiques concretes tremendament variades que es puguin fer. Es pot tenir des d'un govern d'esquerra quasi -o sense quasi- comunista que entengui que ha d'intervenir a fons a l'economia -a partir de la definició constitucional d'Espanya com una "economia social de mercat"- fins a tot el contrari: un govern que, emparant-se en la llibertat de mercat, decideixi intervenir el mínim o, posem per cas, privatitzar a tord i dret, com ha passat. Fins i tot permet incloure-hi, a la Constitució, diferents tipus pràctics de relació estructural entre autonomies i administració central.

Tant s'hi encabeix un govern escorat cap a la màxima uniformització que, per exemple, podria constitucionalment "recuperar" -o si se vol, llevar- competències autonòmiques, com un altre que sigui i faci exactament el contrari: obrir el sistema fins a una fàctica estructuració federal amb grans dosis de asimetria. Per això és tan bona, la Carta Magna, perquè deixa molt marge -i implícitament hi obliga- al pacte polític. Conseqüentment, tota interpretació que faci el -valgui la redundància- poder interpretador, el Tribunal Constitucional, necessàriament ha de tenir molt, moltísim de sentit institucional per preservar allò que és l'essència constitucional: l'obligació del pacte polític permanent i obert als lògics i desitjables equilibris en funció d'ideologies diferents, totes elles emparades per la Carta Magna.

El Tribunal Constitucional ja ha donat mostres en el passat -la sentència contrària a la LOAPA o llei que volia "harmonitzar" el procés autonòmic, la posterior sentència sobre la confirmació de diferents graus d'autogovern fruit de concrecions polítiques que no conculquen la igualtat de drets de tots els ciutadans...- d'aquest poder interpretador amb gran sentit institucional que s'ha concretat a la contra dels interessos de l'administració central i que condueix a la conseqüència del necessari pacte polític permanent. Deixem que sobre l'Estatut català sentenciï allò que cregui que cal sentenciar, i després ja en vendran les valoracions. Quan n'haguem pogut llegir la lletra petita. Les reaccions preventives són tan estèrils com inconvenients.