TW
0

Al mateix temps que la dreta critica el pacte per a la reforma del finançament autonòmic com una nova mostra de la "destrucció" d'Espanya o, com mínim, de l'afebliment del país, part del nazis bascos -com publicava ahir el diari El País- estan ja assumint que l'Estat és més fort que mai i que no podran vèncer a la democràcia. Com poden els extrems entendre d'una forma tan diametralment oposada l'Espanya de Zapatero? Realment existeix una Espanya de Zapatero?

Intentar contestar els dos interrogants no és fàcil. Perquè Zapatero té una idea del país, però l'ambigüitat presidencial és tanta, en tot, que no resulta senzill comprendre com l'entén i, en conseqüència, provoca reaccions molts diferents quan la posa en pràctica. Existeix una Espanya de Zapatero, això segur. És el desenvolupament d'una realitat, l'estructuració autonòmica, que té algunes característiques federalitzants i alhora una capacitat molt ampla d'interpretació de les relacions entre el govern central i els autonòmics que li dóna un cert aire, podríem dir, confederalitzant, sempre, això sí, dins de la unitat bàsica que constitucionalment està garantida per la sobirania única i indivisible. No es tracta d'un país homogeni, perquè enlloc de la Constitució ho diu, sinó de realitats diferents unides per allò bàsic i amb molta capacitat d'adaptar-se a realitats polítiques conjunturals molt diverses.

L'Espanya de Zapatero és un país que com la planta flexible pot semblar feble però en realitat no ho és perquè resisteix millor qualsevol embat. Aquesta flexibilitat va ser malentesa pel nazisme basc, que la va entendre com a debilitat, pretenent una impossible negociació política sobre supòsits desbarats quan, ara ho comencen a entendre, el país és i serà sempre fort: té la flexibilitat per reinserir socialment els delinqüents nazis però és impossible que es rendeixi. Com ha escrit -citat pel diari abans referit- als seus companys de la cúpula nazi l'etarra José María Matanzas, "és hora de tancar la persiana " perquè "no hi haurà un nou procés de negociació política" i l'únic que cal és la rendició. Com sempre havia estat, caldria afegir.

Alhora, aquesta Espanya autonòmica és també malentesa per la dreta que interpreta com a "ruptura" de la "igualtat" el sistema de finançament, quan en realitat el que hi ha és la posta en pràctica dels amples marges interpretatius que dóna l'estructuració autonòmica del país. I és així a la Constitució, tal i com ha sentenciat el Tribunal Constitucional quan ha negat la uniformitat i ha recordat les tres caracteritzacions autonòmiques -amb pes polític diferent- que existeixen. És ver que un sistema federal seria més desitjable però el que existeix és el que és i dóna ampla capacitat de maniobra al govern nacional en qüestions bàsiques d'estructuració, com el finançament.

És en aquest sentit en què s'ha d'entendre el que ha dit Zapatero aquests últims dies. Que la reforma del finançament "vertebra Espanya" i posa en valor "el vertader Estat de les autonomies". És ver, fa més fort el país. Només alguns pocs nacionalistes independentistes ho han entès -l'economista Sala Martín, l'empresari Joan Laporta...- alhora que -sense cap relació- ho han entès els nazis bascos. Un país amb tendència homogeneïzant, com l'entenia Aznar, rere de l'aparent duresa només amagava debilitat. Tot el contrari al que és l'Espanya de Zapatero...