Ciutadà o contribuent?

Els corrents polítics més moderns situen el ciutadà en el nucli de l'acció política. No oblidem que el ciutadà per naturalesa és un ésser polític, ni més ni manco. És l'essència i la font del poder a les democràcies avançades, cada ciutadà un vot.

El ciutadà té drets i té obligacions, en aquest sentit és un contribuent. Aquesta condició es fa realment dura quan es redueix només a una dimensió econòmica. El ciutadà com a subjecte tributari. Des d'aquesta condició, quan un dels màxims representants de la banca espanyola assenyala que la reforma de les empreses financeres, que s'han beneficiat de l'aportació multimilionària de la hisenda pública, s'ha de fer sense la intervenció de la classe política, a un se li posen el pèls de punta.

En primer lloc, perquè només té en compte el ciutadà com a contribuent, el que ha aportat de forma directa o indirecta els recursos per a la salvació del sistema financer malmès pel maneig irresponsable dels seus executius i dirigents. En segon lloc, pel menyspreu a la classe política, que agradi o no agradi és resultat de la suma del vot secret i inviolable de cada un dels ciutadans. Interessa qui paga no qui opina. Una doble menyspreança que massa sovint queda sense resposta.

Altres manifestacions singulars s'han donat aquests dies. N'hi ha que han dit que el castellà i l'anglès són els idiomes que han de tenir prioritat. Són els idiomes productius. En aquest cas, el ciutadà ja no és ni tan sols el subjecte passiu que cotitza, es converteix simplement en força de treball que prioritàriament ha de parlar diferent. Ni tan sols són tècnics, enginyers, advocats o biòlegs que parlin anglès el que es necessita, que seria una crítica raonable al sistema educatiu, sinó simplement individus que parlin idiomes. Les prioritats de la política lingüística s'han de determinar en funció de les exigències del sistema productiu. No és la primera vegada que es diu, n'hi ha que en fan gala que no fa falta el català per viure a Mallorca. La Constitució Espanyola, la inamovible, i l'Estatut no avalen aquesta tesi.

El ciutadà que té obligacions, i també drets, i que vota la Constitució, elegeix els governs i opina, i que molt millor que en el seu bagatge cultural existissin els idiomes, sembla que no està de moda. Es pretén imposar la teoria de la reducció del ciutadà a individu que treballa i cotitza. Un ciutadà mutilat i desproveït d'una part essencial de la seva condició. Perillosa teoria que viurà en la mesura que la política deixi escletxes per on passar. La política com a mal menor podria ser la darrera conseqüència d'aquest corrent.

Ni com a protagonista, ni com a resultat de l'acció ciutadana, sinó com a exercici tecnocràtic d'una nomenclatura dirigent que els representants elegits pel vot lliure i universal han d'aplaudir. Un cop més el govern dels professionals. La gran contradicció, d'aquesta teoria, es troba que sense l'esforç col·lectiu, encara que només sigui com a contribuents o com a força de treball, la tecnocràcia no és capaç de sortir per si sola de la situació creada per ells mateixos. Un cop més, no és el moment de les nomenclatures, és el moment de la política.