TW
0

Als teatres espanyols actuals, Lauro Olmo (1922-1994) és un autor bastant arraconat, si no oblidat. Però aquest autor té una obra que presenta al meu entendre una actualitat rabiosa. Es diu La camisa (escrita el 1960, estrenada el 1962) i parla d'una família que quan s'aixeca de matí es demana si podrà menjar. Lola i Juan es van casar l'agost de 1944 i van anar a parar, provisionalment, a una xabola dels afores de Madrid i el setembre de 1960, amb dos fills i setze anys més damunt les espatles, continuen instal·lats en la mateixa provisionalitat, que és tant com dir en la supervivència. Goteres, dies sense carabó, l'alè suspès i l'ai al cor quan toquen a la porta i és el cobrador...

L'intent de redempció d'aquests personatges reclosos dins un gueto, immersos en un cercle infernal del qual no podran sortir si no és trencant-lo. Com? L'única possibilitat que tenen, a l'Espanya de 1960, és un tren d'emigrants camí d'Europa, nord enllà. El Pla d'estabilització econòmica de 1959 comportarà el desvetlament econòmic dels anys seixanta amb la conseqüència immediata del flux migratori cap a les zones industrialitzades i a l'estranger. L'home es rebel·la perquè no vol trobar la solució a fora, la redempció ha de trobar-se al seu propi país, dins la seva societat. La que emigrarà serà Lola. En el fons sabem per què.

A les dones, se'ls pagava més, servint a França o a Suïssa, que als manobres treballant a la bastida. Si la camisa blanca, comprada amb sacrificis perquè el pare havia de fer bona impressió en anar a cercar feina, era tot un símbol de la lluita obstinada (i eixorca) per emergir del pou de la pobresa, un altre símbol, l'Sputnik, llançat pels russos en aquelles dates, representa el progrés, la salvació, suposa la conquesta de l'espai exterior, anar a "tocar les estrelles". Per una part, el món que vol conquerir l'univers; per l'altra, el que vol conquerir el brundell de pa de cada dia, d'avui per demà.

Avui aquest problema el vivim al revés. Amb una diferència: aquests personatges marcats per l'estigma de la marginació, a les estacions de Suïssa, França o Alemanya hi arribaven tots; a les platges espanyoles no tots hi arriben vius.

Ve a compte parlar de La camisa, un sainet tràgic que Olmo posa al servei de la societat amb la proposta d'aconseguir sempre i a tot arreu viure amb dignitat humana plena. Millorar les nostres condicions de vida anant a cercar les oportunitats allà on hem cregut que eren és una aspiració i un dret de l'ésser humà.

Quan el Parlament europeu va aprovar el juny de l'any passat la Directiva del Retorn (altrament dita de la Vergonya), alguns juristes van advertir que es tractava d'una vulneració del Dret internacional. En efecte, el seu contingut és de permetre 18 mesos de retenció per haver comès la falta administrativa (viure a Europa de manera "il·legal"), prohibir el retorn durant 5 anys, abandonant també a la seva sort els menors (que poden ser repatriats fins i tot a un país que no sigui el seu) i legalitzar uns centres d'internament (que el mateix Parlament condemnà uns anys enrere) que suposen una indignitat per a la pretesa Europa dels Drets.

Els diputats espanyols que votaren a favor d'aquesta directiva (PP, PSOE, CiU...) argumentaven que la norma implicava un avanç amb relació a la legislació vigent en molts Estats membres de la UE i que, tanmateix, no tindria efectes a Espanya. Defensar una norma si es volia inaplicable en el propi país pot resultar esquizofrènic i no sembla acceptable, com a principi, que l'harmonització de la legislació europea s'hagi de fer a la baixa en tots els drets socials existents. Si ha d'esdevenir norma europea la norma menys garantista, potser acabarem esquinçant la camisa blanca de l'esperança, com féu al final de l'obra el protagonista de La camisa.